Forn de calç 2 del Collet dels Forns
Matadepera

    Vallès Occidental
    Collet dels Forns
    Emplaçament
    Pujant pel camí del Girbau, un cop arribats a la carena, a mà esquerra, hi ha un corriol que passa pel costat d’una bassa excavada al sòl. La presència de canyes la delaten.
    575

    Coordenades:

    41.61752
    2.03757
    419818
    4607759
    Número de fitxa
    08120 - 132
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Modern
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XVIII-XIX
    Estat de conservació
    Regular
    La boca de la fogaina està colgada.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08119A003000180000YL
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Forn de calç situat al collet dels Forn, entre dues torrenteres que donen naixement al torrent de Mascarons. En aquest indret, la zona és força planera, amb una cota de nivell que oscil·la entre els 575 m i els 578 metres d’alçada respectivament.

    Només entrar pel corriol, pel costat d’una bassa excavada al sòl, es visualitza l’olla d’un primer forn. L’altre està situat al darrera mateix, a una desena de metres. Està totalment excavada en el marge i és de planta circular (5 m de diàmetre i 4 m d’alçada aproximadament); presenta restes de rubefacció a les parets.

    La boca d’accés a la cambra de combustió o fogaina està orientada al sud-oest. Està totalment coberta de terra. Des del capdamunt de l’olla es pot visualitzar la porta d’accés a la fogaina des de l’interior, realitzada amb maó. La volta és d’arc rebaixat amb les peces disposades a sardinell.

    Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues.

    El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.

    Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca.

    Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita.

    Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.

    ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.

    COMASÒLIVAS i FONT, Joan (2017). Elements patrimonials del Torrent de Can Solà del Racó, dins XXXVIII Ronda Vallesana. Sant Feliu del Racó - Castellàr del Vallès, pp. 52. Sabadell. Unió Excursionista de Sabadell. 

    FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.

    FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.

    FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.

    FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera. Abril de 2014.

    GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.

    ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.