Forn de calç 2 de Can Torrelles de Baix
Matadepera

    Vallès Occidental
    Can Torrella de Baix
    Emplaçament
    Punt quilomètric 4.350 de la carretera de Sabadell a Talamanca.
    470

    Coordenades:

    41.60627
    2.01358
    417805
    4606532
    Número de fitxa
    08120 - 270
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XVIII-XIX
    Estat de conservació
    Dolent
    Enfonsat durant les obres de la carretera
    Protecció
    Legal
    BPU
    Tipologia A de la normativa específica pels elements arqueològics (Fitxa número 11 del Catàleg de béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal).
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    7778602DG1077N0001KY
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Restes d’un forn de calç situat a mà dreta de la carretera que mena de Sabadell a Talamanca, un cop passat el quilòmetre 4, en el primer trencall a mà dreta, abans d’arribar a Can Torrella de Baix.

    La carretera passa per damunt del que fou l’olla i la tanca de protecció està collada al damunt del passadís d’accés, en un terraplenat de 0’70 m que rebentà la façana de l’estructura. El passadís feia uns 2 m de llargària. Estava construït amb pedra irregular collada amb morter de calç. La volta està sustentada damunt d’un sòcol de pedra i disposada a plec de sardinell. L’ull central està a punt de caure degut a les vibracions dels vehicles al seu damunt.

    És molt probable que el pes dels vehicles l’acabin enfonsant i provoqui un esvoranc a la carretera.

    Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues.

    El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.

    Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca.

    Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita.

    Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.

    AJUNTAMENT de Matadepera (2009).  Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.

    ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.

    BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.

    FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.

    FONT, Xavier ; JUAN-MUNS, N. et al. (1989). Carta Arqueològica del Vallès Occidental. Arxiu d'Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Servei d'Arqueologia. Generalitat de Catalunya.

    FONT, Xavier (1997). Inventari del Patrimoni Cultural de Matadepera. Ajuntament de Matadepera.

    FONT, Xavier; MUNUERA, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.

    GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.

    ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.