Focs de Sant Isidre Perafita

Osona
Sector central del terme municipal

Coordenades:

42.04158
2.10709
426099
4654778
08160-99
Patrimoni immaterial
Manifestació festiva
Modern
Dolent
Fa uns 6 anys que ja no es celebren els focs de Sant Isidre a causa del risc d'incendis.
Inexistent
Sense accés
Sense ús
Pública
Jordi Compte i Marta Homs

Els focs de Sant Isidre s'encenien a la vesprada de la revetlla de Sant Isidre, patró dels pagesos. Els pagesos veneraven el seu patró, el dia 15 de maig, per tal de beneir els camps i les eines de treball. Les fogueres, però, s'encenien al vespre del dia 14 de maig, quan el sol es ponia després que la mainada hagués recollit, durant tot el dia, fustes, troncs, mobiliari vell i altres objectes que poguessin cremar al foc. Antigament a Perafita cada masia encenia una foguera i fins va pocs anys encara s'encenien algunes fogueres als verals del poble de Perafita, on els veïns es reunien per celebrar la revetlla. Recentment les fogueres s'havien encès en zones i espais oberts com a la zona del pavelló, allunyats de camps i boscos a causa del risc a provocar incendis.
Alguns veïns del poble tenien costum de celebrar la diada de Sant Isidre anant al pedró de Sant Isidre de la Torre, en terme municipal d'Olost.

La festa de l'encesa de les fogueres fa al·lusió a la tradició segons la qual Sant Isidre va encendre una gran foguera per tal del convèncer els infidels i gent descreguda, despertant en ells la flama de la fe.

Segons Joan Amades, sant Isidre, el sant castellà, va restar molts anys oblidat de tothom. A la darreria del segle XVI, el rei va sentir-se malalt d'una greu malaltia, que els metges no sabien guarir. La reina va invocar l'ajut de sant Isidre, que la va escoltar i va tornar la salut al monarca. Des d'aleshores, es va estendre la devoció a aquest sant, especialment entre els estaments rurals (AMADES; 1983). A la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra a sant Isidre, en substitució dels sants que fins aleshores havien venerat, com sant Galderic (pagès occità), sant Medir (pagès del Vallès) o els sants Abdó i Senén (coneguts popularment com sant Nin i sant Non). El 1623, les parròquies de Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi, van obtenir relíquies del sant que van provocar l'extensió de la seva devoció pel pla de Barcelona, primer, i després per la resta de Catalunya.
Joan Amades esmenta que pel Lluçanès i pel Ripollès, les pagesies i masies aïllades, cap al tard encenien quatre grans fogueres, encarades als quatre vents. Una d'elles, la més grossa, l'encenien davant de la porta. Molts dies abans, la mainada voltava pels camps per recollir les herbes dolentes i plantes parasitàries i arreplegava troncs, branques i fustes per encendre la foguera. Es creia que aquestes fogueres esquivaven els mals esperits que podien desbaratar les collites, i guardaven la gent, el bestiar i les cases de mal donat i d'embruixament. L'encesa es feia per ordre d'antiguitat. La primera era la masia més gran o més antiga, i al seu darrera seguien les altres. A les contrades on hi havia una ermita, la primera foguera l'encenia l'ermità davant de la capella.

Pel Lluçanès, segons Joan Amades, era corrent que la mainada les saltés, com es fa amb les de sant Joan. En saltar-les es cantava:
"Sant Isidre de la Pinya,
sant Isidre llaurador,
se n'anava a robar faves
a l'hort del senyor rector".

AMADES, Joan (1983). Costumari Català. El curs de l'any. Salvat Editores, S.A i Edicions 62, S.A.
CPCPTC (1998). Agenda de les tradicions catalanes. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.