Fassina

Castellbell i el Vilar

La masoveria del castell es va fer construir l'any 1733 pel marquès Josep Amat i Junyent per estendre el conreu de la vinya a la seva heretat. Va costar dues mil lliures, i el marquès proporcionà la fusta, la pedra i la calç necessàries per a la construcció, i d'acord amb el seu procurador, Josep Comajuncosa, va pagar "els jornals de mestres de casas y fusters, olles y trompas”.
Malgrat que fou construïda com a masoveria del castell i com a fàbrica d'aiguardent, també va ser emprada com a hostal per disposar "bastantes estables, quartos y cuina dalt per los hostes". En la documentació consultada per l'historiador i arxiver Joan Valls, hi ha un document on s'explica els motius pels que decideix construir la Fassina: "en la heretat del castell y en las demes que tenen los pagesos de aquell marquesat, es trobaven moltes terres incultes y per consegüent de ninguna utilitat així á sos duenyos com al senyor de la dècima y primícia”. D'altra banda, els fadrins de les masies del poble, no plantaven ceps perquè no sabien què fer amb la verema "per no tenir botes per posar lo vi, ni menys lloch ahont tenirlo, y així mateix esser de ninguna estimació lo que se treu dels mallols”.
Cap el 1741, una ordre reial imposava declarar els establiments de fabricació d'aiguardent de tot el Principat. L'única resposta prové del prevere de Monistrol de Montserrat, Josep Comajuncosa, que manifesta posseir una oficina de fer aiguardent situada a l'heretat del castell, prop del Camí Ral cap a Manresa i descriu que hi ha olles, barrets de terra, botes, barrelons, trompes d'aram, mesures de llauna, un cup de cabuda de cent càrregues de vi amb una aixeta de bronze i, al pis de dalt, l'habitació de l'hostaler i la seva família. Al davant de la casa, l'estable per cabuda de vint-i-quatre cavalcadures. Potser arran d'això el batlle Josep Carner de Dalt i el regidor Macià Viladoms, el 10 de setembre de 1741 reconeixen la legalitat de l'oficina d'aiguardent nomenant com a "oficiner y aiguandanter” a Màrtir Rovira.
L'any 1754 Josep Amat i Josep Comajuncosa signen una declaració per la qual es posen d'acord pel que fa als contractes signats fins llavors i renunciant, el segon, a la procuradoria marquesal (degut a l'avançada edat i també perquè l'abat de Montserrat prohibia als seus súbdits eclesiàstics actuar com a procuradors de persones laiques.
En morir Comajuncosa el mes de maig de 1755 deixa com hereu al monestir de Montserrat. Malgrat aquests s'interessen per la Fassina, no trobaran cap document que així ho especifiqui. El marquès escriurà que "es verosimil que lo dit mossèn Joseph antes que morís rompés o cremàs totes las notas y demenes que tingues perteneixents, així a lo que tenia expendit per raho de la construcció de dita oficina y ostal y demes, com també del que tenia cobrat, donant-se ab est modo de obrar per pagat y satisfet”. Abans de morir, mossèn Comajuncosa havia arrendat l'hostal per 3 anys a Domingo Gomes, pagès de Sallent per cinquanta lliures. Però el marquès no ho va admetre ni acceptar ja que no es va dur a terme d'una manera formal. Així que el marquès va indemnitzar a Domingo Gomes i ordenar una crida pública per l'arrendament de l'hostal per un temps de cinc anys i a 155 liures (a raó de 31 lliures per any), que va ser adjudicat a Ignasi Galí (paraire de Terrassa) i a Joan Bover (candeler de Martorell).
A la segona meitat del segle XVIII, els marquesos, que no vivien al castell, varen disposar de masovers, que tenien el deure de mantenir la Fassina en bones condicions com escurar les rasses, evitar que l'aigua no entrés a la casa pels portals i les espitlleres, escombrar i esteranyinar el celler i espolsar les botes, descarregar i netejar la premsa i un cop treta tota la bisa, netejar l'estança.