Església de Sant Simeó de Centelles

Rajadell

Les restes conservades i exvavades de l'església consisteixen en una construcció rectangular amb dos absis aparentment contraposats (l'un orientat a llevant i l'altre a ponent). L'absis de ponent (romànic), semicircular, exteriorment fa una base d'uns 50 cms, amida 3,80 m de diàmetre, i té (o tenia) una lesena (pilastra cega) al centre, de 55 x 15 cm (i 50 d'alçada). El de llevant , més gran, té un diàmetre de 4'90 m. Els murs, d'una gruixària d'entre 1 m. i 1'20 m, s'han conservat amb una alçada d'entre mig i dos metres. Estan fets amb pedres rectangulars ben escairades. L'aparell és més regular a l'absis ponentí. L'edifici presenta murs adossats a tramuntana i a migdia. L'existència dels dos absis no suposa, com s'havia dit, un temple de tipologia de doble absis. Segons queda pales arran de l'excavació arqueològica duta a terme, aquest fet es deu a la sobreposició de tres fases constructives diferenciades.
La primera fase correspon a la primitiva església, de planta rectangular irregular (trapezial; amb les parets divergents cap a llevant), datada al segle XI pel tipus de parament fet amb carreus allargats. Són d'aquesta fase l'absis de ponent i part dels dos murs laterals. Les dimensions de la primitiva església, orientada E-O, eren: 12,75 metres de llarg per 7 d'ample. La nau es més ampla que llarga (5 x 4m). Durant l'excavació van aparèixer dins el recinte interior cinc sitges (d'una fondària mitjana de 11,40 metres) que corresponen a aquesta primera fase.
En una segona fase es va reestructurar l'església tot construint l'absis de llevant i un mur interior que cega el primer absis. (Per tant mai van existir dos absis contraposats contemporàniament ; el nou es va fer segurament amb el propòsit de normalitzar l'orientació de l'església). La datació d'aquesta fase correspondria a la primera meitat del segle XIII (en tot cas anterior al 1250). A aquesta fase corresponen, a més de l'absis de llevant, part dels murs (amb carreus més grossos i escairats), uns graons i l'empedrat del presbiteri est. Aquí va aparèixer un enterrament secundari (modificació d'un enterrament previ), sota la posició que ocupava l'altar. La remodelació arquitectònica d'aquesta segona fase va ser poc curosa i deuria provocar la caiguda de la volta. Tal vegada, l'antic absis de ponent es deuria emprar com a sagristia. El portal era a migdia.
La tercera fase correspon a l'edificació d'un mas adossat a l'església (ja reformada), que es pot datar a partir de finals del segle XIV, pero segons la documentació, ja existia a la segona meitat del XIII. Es tracta dels murs de migdia, que defineixen una planta ortogonal (de 12 x 12 metres com a mínim), possiblement sustentada amb arcs i un envigat de fusta. Dins aquesta habitació s'hi va trobar un graner format per dos dipòsits. Aquest edifici sofrí una repavimentació posterior en la qual s'elevà amb terra el pis al nivell del presbiteri, segellant definitivament les sitges. Aquest nou nivell fou transitat a partir de mitjans del segle XV, doncs s'hi van trobar fragments de ceràmica amb reflexes metàl·lics.