Eremitori de Sant Joan i Sant Onofre
Collbató

    Baix Llobregat
    Roques de Sant Joan (muntanya de Montserrat)
    Emplaçament
    És a 500 m de l'estació superior del funicular de Sant Joan
    1040

    Coordenades:

    41.5872
    1.82733
    402256
    4604609
    Número de fitxa
    08069 - 102
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Jaciment arqueològic
    Medieval
    Modern
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XV-XIX
    Estat de conservació
    Bo
    L'actuació va consistir en retirar les construccions modernes que estaven enrunades, com el restaurant i diversos coberts, i recuperar les restes dels antics eremitoris, que ara es poden visitar. Com a referència gràfica es van utilitzar gravats del segle XVIII.
    Protecció
    Legal
    Pla Especial Protecció Montserrat (DOGC 5025, 10/12/2007)
    Accés
    Fàcil
    Social
    Titularitat
    Privada
    08068A002000030000GA  
    Autoria de la fitxa
    Assumpta Muset Pons

    D'aquestes dues ermites només en queden les restes, que estan integrades en una balma allargada i encarada cap a migdia. Del complex originari, que ara es pot visitar, en queda la balma amb vestigis de cisternes i canals de recol·lecció de l'aigua, trossos de murs, fornícules i cambres excavades a la roca; algunes amb restes de policromia i d'un enrajolat modern.

    Compartia balma amb la de Sant Onofre, que quedava al cantó de llevant, però estaven incomunicades. Sant Joan fou reconstruïda per l'abat Plàcid de Salines, que hi va fer treballar musulmans captius. Va ser escollida per alguns abats per passar-hi els darrers anys de la seva vida i va rebre la visita, entre d'altres, de Felip III (1599), Francisco de Zamora (1789) i Guillermo de Humboldt.
    Va ser habitada fins el juliol de 1812, quan les tropes franceses, que tornaven a ocupar el Monestir, van calar foc a les ermites. La de Sant Joan fou habitada per Joan Josep Espinosa, a mitjan segle XIX. Anys més tard s'hi construí un restaurant i la balma esdevingué un magatzem. El complex va romandre abandonat fins el 2005, quan es va procedir a enderrocar-lo per tal de recuperar el paisatge de l'època dels ermitans.
    Sant Onofre fou construïda durant l'abadiat de Pere de Burgos i era la més petita de totes. S'hi accedia per l'escala de Jocob.

    ALBAREDA, Anselm M, (1988), Història de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 96 i 190.
    AMICS DE MONTSERRAT (1967), Ermites i fonts montserratines, Granollers, Edicions Montblanc, p. 61.
    HUMBOLDT, Guillermo de (1951), Cuatro ensayos sobre España y América, Buenos Aires, Calpe, p. 131.
    MIR, Jordi i Carles ALBESA (1999), Montserrat excursions des del Santuari, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
    MOLAS I RIFÀ, Jordi (1998), Guia oficial de Montserrat, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
    SOLIAS, Josep M., Juana María HUÉLAMO i Susana LAUDO (s/d), Inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 43-45.
    ZAMORA, Francisco de (1973), Diario de los viajes hechos en Cataluña, Barcelona, Curial [Documents de Cultura, 3], p. 285.
    ZARAGOZA PASQUAL, Ernesto (1978), "Actas de visita de los ermitaños de Montserrat (1585-1830)", Studio Monástica, vol. XX, p. 77-144, p.21 i 83.
    (Novembre 2006), Collbató Informa. Revista d'informació local editada per l'Ajuntament de Collbató, p. 7.