El fra Garí

Monistrol de Montserrat

(Continuació descripció) Amb un llarg seguici, el comte es va presentar amb la seva filla Riquilda, davant de la cova de fra Garí. Aquest va interrompre les seves meditacions per escoltar la dissort que afligia el comte. Acte seguit, fra Garí resà en silenci i, al cap de poc temps, el diable abandonà el cos de la noia.
El comte i el seu seguici restaren meravellats. Guifré temia que la desaparició del dimoni no hagués estat definitiva i suplicà al penitent que la seva filla pogués quedar-se per assegurar la salvació del diable. En va protestà fra Garí i, finalment, acceptà d'allotjar Riquilda durant nou dies.
Fra Garí se sentia estrany, insegur d'ell mateix. No podia deixar sola la noia per temor del retorn del dimoni. En veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar consell al fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar-lo, més enardia els seus pensaments. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i caigué en el pecat. Horroritzat, confessà la seva execrable acció al seu veí. El diable, dissimulant la seva alegria, li aconsellà que es desfés de la noia i, li lliurà un ganivet.
Morta la donzella, fra Garí se la va carregar al coll i l'enterrà en una petita esplanada. Quan hagué fet l'última paletada de terra, el fals ermità es mostrà com el que era, esclafint una sorollosa riallada que retronà en tota la muntanya. Fra Garí comprengué que havia estat la víctima d'un engany del maligne. Caigué a terra, sobre la tomba de Riquilda, plorant desesperadament, alhora que la campana de Sant Iscle tocava a morts.
Fra Garí marxà aquella mateixa nit a Roma per demanar el perdó al Papa. El Sant Pare, després d'escoltar-lo, li digué:
- El teu pecat és tan gran, que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai al cel, perquè no n'ets digne.
Fra Garí sortí de Roma caminant de mans a terra. Trigà tres anys per arribar a Montserrat, on va viure sol durant set anys sense dir paraula, sense posar-se dret ni mirar el cel. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com un ós.
Un dia, a Montserrat, sonà el corn de caça. Uns cavallers havien capturat un animal estrany i, veient que no era ferotge, l'arrossegaren fins a Barcelona per regalar-lo al comte. Romangué als estables tancat dins una gàbia. En aquells dies, la comtessa donà a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme se celebrà amb una gran solemnitat i, un cop a palau, els cavallers es recordaren del monstre que havien capturat. Els criats van portar l'animal en presència del comte; aquell es mostrava mansoi, acceptava les carícies i besava els peus dels convidats.
Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit Miró, acabat de batejar. Tot d'una, l'infant fità l'animal i, davant la sorpresa de tothom, digué:
- Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!
Aleshores s'aixecà fra Garí deixant parats tots els presents. El comte el féu pelar i el va vestir amb tota dignitat. Poc després li demanà què havia passat amb la seva filla. Fra Garí ho explicà tot i demanà un càstig per al seu horrible crim. El comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Fra Garí acompanyà el comte i el seu seguici al lloc on havia enterrat Riquilda. El comte ordenà cavar la terra per tal de recollir les despulles de la seva filla i conduir-les a Barcelona. Davant la sorpresa de tothom la trobaren viva, miracle que fou atribuït a la intercessió de Mare de Déu. La joveneta els va dir que no pensava deixar Montserrat i el comte, en senyal de gratitud al Cel, aixecà en aquell mateix un convent de monges, del qual Riquilda fou la primera abadesa.