Segons Salicrú (2021) l’últim camí que prenien els palafollencs era cap a Sant Genís. Al llarg dels segles tots han estat enterrats a l’església de Sant Genís i al seu cementiri fins al desembre de 1933, quan l’Ajuntament de Palafolls inaugurarà el Cementiri Municipal, a mig camí entre Sant Genís i les Ferreries.
Amb la revolució liberal del XIX van aparèixer els primers cementiris civils, especialment a les grans ciutats, però a Palafolls no serà fins a l’arribada de la Segona República que es crearà el cementiri de titularitat municipal. Fou ben habitual fins als segles XIX i XX que tots els cementiris parroquials fossin entorn de les esglésies, dins l’espai de les celleres, un fet que ja venia de molt enrere. Amb les assemblees de Pau i Treva, fa mil anys, es va establir un espai de trenta passes entorn de les esglésies on era, sota pena d’excomunió, prohibida la violència a les persones i als seus béns. Aquest fou també el motiu del naixement de molts pobles, com Sant Genís, a redós de les esglésies amb el seu espai sagrat.
Els enterraments més antics que tenim documentats són a dins l’església, diverses llicències donades pel bisbe de Girona ens ho certifiquen. Autoritzacions donades a persones rellevants de la comunitat que demanaven ser inhumades a l’interior. El gruix de la població era enterrada en sepultures a l’exterior, la no necessitat de demanar llicència i la destrucció de l’arxiu parroquial durant la Guerra Civil n’ha esborrat les proves. Sí que en el llarg llistat d’últimes voluntats de molts palafollencs, conservades en arxius notarials, deixen dit que volen ser enterrats al vas o túmul dels seus avantpassats, sense deixar clar a quin lloc era situat. Evidentment que el gruix de la població no podia ser enterrat en cap altre lloc i estem segurs d’aquesta continuïtat d’enterraments a l’exterior des d‘època medieval fins a les primeres dècades del segle XX.
