Casa Rectoral de Castellnou

Castellnou de Bages

Antiga rectoria de Castellnou de Bages, situada a xaloc de l'església de Sant Andreu i cremada en l'incendi de 1936. Presenta planta trapezoïdal i està formada per "un cos principal (cos I) al qual s'adossa, pel cantó oest, un segon cos rectangular i allargat (cos II). A l'angle sud-est s'hi adossa una construcció de dimensions considerables (cos III), mentre que a les façanes est i nord, respectivament, s'hi adossen dues petites estructures: una contenia dos cups cilíndrics (àmbit D), i l'altra que feia funció de forn (àmbits A, B i C). Totes dues van ser desmuntades al maig de 1998 per les obres de restauració." LÓPEZ, A. i GUTIÉRREZ, A. (2002:697). La casa tenia tres plantes i una coberta a dues aigües, segons una fotografia de 1917.
Segons els estudis arqueològics realitzats entre el 1997 i el 2000, la primera fase constructiva de la casa correspon a les parets septentrional i occidental del cos I. Aquestes parets, molt probablement, corresponien a una construcció de dimensions mitjanes i planta rectangular, del tipus que es coneix a Catalunya com a "sala". Els estudis permeten datar aquestes parets del segle X. Els murs esmentats presenten un aparell d'"opus spicatum", que, per si mateix, permet intuir aquesta data. En una excavació realitzada a la necròpolis veïna es va trobar una tomba antropomorfa retallada al terreny natural. Aquest tipus d'enterraments, a Catalunya, tenen un arc cronològic que va de mitjan segle X a principis del segle XI. La documentació escrita que es coneix sobre l'església de Sant Andreu es remunta al segle X (981) i la primera referència explícita al castell de Castellnou és de 1020, amb motiu d'una transferència feudal de la seva propietat, encara que la presència del topònim als documents es remunta al 1001. Es creu, doncs, que aquests murs altmedievals els podrien relacionar amb un primitiu castell. Així, potser el topònim del poble podria tenir relació amb el suposat castell del nucli primitiu.
La segona fase data del moment en què el cos I adoptà la seva aparença actual. Les estructures es caracteritzen per: "una fàbrica de maçoneria de pedra local, col·locada en filades rudimentàries [...] el material de cohesió utilitzat era l'argamassa de calç" LÓPEZ, A. i GUTIÉRREZ, A. (2002:707). A la part oriental trobem les restes d'una porta senzilla; se'n conserva una llinda de fusta i un brancal de pedra mal escairada. Tots aquests trets van portar a la conclusió que aquesta segona fase és d'època baixmedieval.
A la tercera fase s'erigí la façana meridional, més endavant dotada de dues portes amb brancals de pedra calcària poc treballada i llinda de fusta. L'aparell és de pedra escassament treballada, col·locada en filades i amb fragments de teules o pedretes amb la funció de cuny. Tot plegat ens permet datar la façana del segle XV. Segurament, la rectoria es trobava en aquest estat cap al 1425, quan apareix citada als documents per primer cop.
Durant la quarta fase, la porta baixmedieval del parament de llevant va ser tapiada i substituïda per un arc apuntat. La seva aparença el situa en un moment avançat de l'estil gòtic. També es construïren uns murs interiors i la cantonada sud-est, on s'obrí la porta esmentada que donava a la façana de migjorn.
A la sisena fase el primer pis del cos principal de la rectoria adquireix el seu aspecte definitiu. Es pot datar del segle XVII. En aquesta fase la porta sud-est de la façana de migjorn va ser tapiada i substituïda per una nova al mig de la façana. Seria la porta d'accés principal a la casa rectoral fins al seu incendi.
La setena fase se situa a partir de 1721, inscrita a la llinda de la façana meridional del cos II, juntament amb el nom del patrocinador de les obres, Fèlix Puig. Els antics forjats de bigues de fusta que suportaven els pisos superiors van ser substituïts per voltes de canó apuntat. També es reféu la planta pis del cos II i se'n va afegir una altra al cos I, de pedra. El pont d'accés a la sagristia també és d'aquesta època.