La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)
