El canelobre descrit hauria format part dels béns mobles de la parròquia de Sant Pere de Valldeneu i de la seva església. La cronologia atribuïda a aquesta peça la situa en època medieval, concretament al segle XIII. El seu ingrés al Museu Episcopal de Vic es va realitzar abans del 1893, coincidint amb altres peces litúrgiques i es va catalogar amb el número d'inventari 143. Aquesta peça va associada a un altre canelobre també procedent de la mateixa església i classificat amb el número 145. La seva ubicació dins el temple de Santa Pere de Valldeneu no acaba de ser clara, segurament els dos canelobres es trobaven junts il·luminant o decorant un mateix espai. L'església de Sant Pere de Valldeneu es documenta per primera vegada a inicis del s. XI dC a la vall anomenada del Vilar Daniel, d'on n'hauria pervingut el nom. L'església s'esmenta en el testament sagramental d'Odesind al 1007 com a parròquia fronterera del Bisbat de Vic situada sota les cingleres de Bertí i estretament vinculada a l'església de Sant Martí del Congost o d'Aiguafreda de Dalt. Al segle XVII, concretament cap el 1640, l'església fou pràcticament reconstruïda i la nau i el portal foren totalment modificats, juntament amb el campanar. El primer despoblament de la zona i el posterior desplaçament de la població cap als nuclis urbans de l'Abella i l'Oller han portat a una reducció de les seves funcions i actualment és competència del rector d'Aiguafreda. La posició exacta dels canelobres dins el temple, el seu autor i comprador i la seva trajectòria històrica queden per precisar; tot i així poden dir que al llarg del segle XVIII i XIX es procedí al buidatge de part de mobiliari de l'església, cap a les parròquies veïnes i que en aquest cas, dues de les peces van anar al Museu Episcopal.
