Can Ribot

Santa Coloma de Cervelló

La masia de Can Ribot és una construcció molt transformada al llarg dels anys i constituïda per diferents cossos. Un cop perduda la seva funció com a explotació agrícola, va esdevenir restaurant i actualment és una escola de la fundació pedagògica AKUA.
Tant a l'est com a l'oest, així com al nord i sud de l'edifici principal, s'hi han anat adossant diferents cossos al llarg dels anys, adaptats als usos i gustos de cada època, el que li dóna una actualment una composició volumètrica de grans dimensions. L'edifici principal queda engolit al centre.
Tot i les grans transformacions, encara es poden resseguir els elements arquitectònics originals i l'estructura de l'interior del cos principal, amb característiques d'una masia tradicional d'època moderna. L'edifici principal és de planta rectangular amb planta baixa i primer pis cobert a dues aigües amb teula de ceràmica àrab. Està format per tres crugies paral·leles distribuïdes a partir d'una central, amb entrada al pis inferior, on hi ha dos grans arcs rodons de pedra, un tapiat, i sala al pis. Aquesta disposició coincideix amb l'inventari de Narcís Ribot i la seva esposa Joana Ribot de l'any 1638. Aquesta distribució no variava gaire de la que s'aporta en un inventari posterior, del 19 d'abril de 1695, quan hi havia: l'entrada, el menjador, la cuina, l'estable, el celler, el salador, la sala, la cambra dels mossos, la cambra de la mestressa, la cambra de les minyones i la cambra de les posts.
La llinda de pedra de la finestra central del frontís, que provenia d'una altra part de la casa i hi va ser col·locada a les darreries del segle XX, i en ella hi ha gravat "NARCIS (una representació d'un ribot) RIBOT / 1737". Per tant, sembla que al segle XVIII es va dur a terme una reforma a la masia, i que s'hi adossaren alguns cossos tant al nord com a l'oest i l'obertura d'un nou portal, l'actual, amb arc rebaixat.
L'edifici també tenia una capella (de fet, als anys 30 del segle XX s'hi celebrava un aplec), i ja des del 1905 tenien permís del bisbe i cardenal de Barcelona per celebrar-hi missa. Segurament durant la segona meitat del segle XIX, en època dels Suñer, la casa i el seu entorn van ser objecte d'una reforma per tal d'adaptar-la al gust de l'època i donar-li un caràcter senyorial. L'aspecte que llueix actualment l'edifici es deu a les transformacions de les dècades de 1970 i de 1980, a partir del moment en què es va promoure la urbanització Cesalpina, per tal d'intentar recuperar el caràcter arquitectònic de masia que havia perdut un segle enrere.
Aleshores es van desmuntar tots els elements obra dels Suñer (terrassa amb balustrada,
coronament, balcons, revestiments, galeria de llevant, aterrasaments, etc., que es coneixen gràcies a fotografies) i l'edifici es va dotar de nous espais dedicats a menjadors i salons per a dinars i banquets. El juny de 1972, Carmen Rodríguez i Leonor Peláez van sol·licitar permís a l'Ajuntament per aixecar el nou cos a l'angle nord-oest, segons projecte de l'arquitecte Pedro María Cendoya Martínez. Deu anys més tard, Jaime Bernárdez Torres va promoure la construcció d'un nou annex a l'oest, segons projecte de l'arquitecte Albert Gili Vidal. També es va construir el cos situat a la banda de llevant del conjunt, on hi havia hagut dependències agropecuàries.
Tot i que no hi hem tingut accés, hi ha constància de l'equipament (mobiliari i elements arquitectònics) conservats a l'interior. Hi destaca l'antic forn de pa amb volta de pedra i ceràmica que es troba en una dependència de la planta baixa; un arc de pedra al vestíbul de la mateixa planta i el parament de ponent del cos principal. A més s'han de destacar tres plafons ceràmics que representen a Sant Narcís, Santa Sabina i Sant Antoni de Pàdua, datats possiblement al segle XVIII.