Can Net
Dosrius
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Masia urbana aïllada de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Està distribuïda en planta baixa i pis, i presenta un cos més modern rectangular amb teulada d'un sol vessant, adossat a l'extrem nord-est. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat amb els brancals bastits amb carreus de pedra. Al costat hi ha una finestra rectangular emmarcada en carreus de pedra i amb la llinda plana. Una motllura rectilínia recorre l'intradós de l'obertura. Les finestres del pis també estan emmarcades amb carreus de pedra, tot i que amb els ampits motllurats i les llindes planes. Ambdues presenten espitlleres inferiors i la mateixa motllura a l'intradós de l'obertura. La de la banda de ponent té la llinda decorada amb un petit arc conopial. La façana de ponent, al seu torn, compta amb tres petites finestres rectangulars emmarcades amb carreus de pedra. La construcció està bastida en pedra i maons i presenta els paraments arrebossats amb carreus de pedra a les cantoneres.
Altres denominacions relacionades amb l'edifici: el Marquesat, cal Tarsó.
Història
La primera referència documental de la masia apareix grafiada en un plànol cadastral del nucli antic elaborat l'any 1853. També consta en la reproducció d'una pintura de Dosrius comprada a Madrid, i datada entre 1867 i 1870, propietat de la família Fàbregas Rigola, i torna a aparèixer en un plànol de Cels Gomis i en una imatge, reproduïts l'any 1916 a la "Geografia General de Catalunya" (en la imatge, la masia té la teulada enrunada). El topònim del Marquesat fa referència al fet que la propietat de l'edifici va ser dels marquesos de Castelldosrius fins l'any 1980. Pel que fa al nom de can Net, prové del darrer masover que van habitar a la casa, que alhora era el campaner i una de les primeres veus dels cantaires de l'església. En el solar que actualment ocupa l'ajuntament hi tenien l'era i els pallers. Les darreres reformes efectuades a la construcció van acondicionar un habitatge al pis superior, al que s'accedeix per la banda de llevant mitjançant una passera.
Bibliografia
ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 26. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.RU.31/050. RIERA, J.M.; JUBANY, M.A.; ALSINA, N. (2009). Itineraris pel municipi de Dosrius: un tomb pel nucli antic de Dosrius, un passeig per Canyamars, una volta pel Far, l'aigua, el nostre signe d'identitat. Dosrius: Ajuntament de Dosrius, p. 5. ROIG I GRAU, Jesús (2006). Les fortificacions medievals del Maresme. [s.l.]: l'autor, p. 68. Http://invarquit.cultura.gencat.cat/ [Consulta: 27-09-2017].
