Can Freixes, Can Garí
Sant Vicenç de Montalt

    Maresme
    Passeig del Marquès de Casa Riera, núm. 12

    Coordenades:

    41.56472
    2.51852
    459854
    4601561
    Número de fitxa
    08264 - 33
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Noucentisme
    Segle
    XX
    Any
    1918
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Número inventari Generalitat i altres inventaris
    IPA, núm. 9027
    Accés
    Fàcil
    Residencial
    Titularitat
    Privada
    9918502DG5091N0001ZY
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Casa jardí o xalet als quatre vents envoltada de jardí. És de planta quadrangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a quatre aigües, acabada amb un  gran ràfec. A la façana meridional i de llevant s'hi adossa un porxo corregut, sostingut per columnes d'estil clàssic, d'ordre dòric. Una tribuna de planta pentagonal s'adossa a la façana meridional i al porxo. La coberta és de terrat pla, formant una terrassa  al planta pis. A la façana de ponent hi sobresurt una altra tribuna, aquest cop de planta quadrada. El parament de les façanes és auster, llis i sense ornamentacions. Les finestres són de rectes amb persianes de llibret.

    També coneguda com a can Garí o can Marinel·lo (Caño, 2022).

    Durant els primers dies de la Guerra Civil espanyola fou saquejada per milicians. Els objectes religiosos es van cremar i la resta van ser venuts al Casino Colón. El 9 de gener de 1937, la República publica un decret que permet la confiscació de les finques dels elements feixistes. L'Ajuntament, llavors era Llavaneres de Montalt, confisca les vint torres del passeig. El dia 25 d’abril de 1937, tenia expropiades i llogades les torres del passeig de Miramar següents: la 2, la 4, la 5, la 8, la 9, la 10, l’11, la 13, la 14, la 15, la 17 i la 19. Tres de les torres eren per a refugiats i vuit per a famílies de militars (coronel, capità, tinent, comissari polític). L’Ajuntament lloga can Garí a Manuel de Irujo, ministre de la República, que hi resideix cap al final de la Guerra. 

    A Sant Vicenç de Montalt, hi varen ser acollits uns cent nens (aragonesos, bascos i madrilenys). A Caldes d’Estrac, uns dos-cents vint. Les edats dels nens anaven entre els tres i els dotze anys. Llavaneres de Montalt tenia llavors uns vuit-cents habitants. La Generalitat compensà l’Ajuntament amb tres pessetes i mitja per nen refugiat i per dia (Caño, 2022). 

    CAMPOY, Josep Lluís i BOBA, Assumpte (2009). Catàleg de protecció de béns i paisatges del Pla d'Ordenació Urbanística municipal de Sant Vicenç de Montalt. Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt. Document no vigent.

    CAÑO,Antònia [coord.] (2022). 5 cases amb història. Sant Vicenç de Montalt. Ajuntament de sant Vicenç de Montalt.

    PÉREZ I FERNÁNDEZ, German i MEDINA ESPIGARES, Gabriel (2023). Document d'aprovació inicial del Pla d'Ordenació Urbanística municipal de sant Vicenç de Montalt. Document 5: Catàleg de béns protegits. Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt. Document no aprovat. 

    SELLARÉS SERRA, Jordi (2024). Les ambaixades a les tres viles: Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt. Alfa Books