Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.
Pel que fa a can Cinto en particular, segons informació oral de la propietària és una construcció feta pels volts de 1884. L’era de la casa, que encara es pot veure en l’enrajolat del passatge que transcorre pel costat, és anterior. Qui va construir la casa era Jacint Ramon, conegut com en Cinto. Era un dels germans fadristerns de la casa veïna de can Filosa, igual que els fundadors d’altres cases d’aquesta zona, com can Cinto Vell o can Xic Filosa. Jacint va tenir una filla que va morir jove. La propietat passà al seu gendre, que es va tornar a casar, i després als seus descendents.
En un llibre de Carme Badia (2004: 241) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a can Cinto.
