Camí ramader de Sant Elies
Sant Pere de Vilamajor

    Vallès Oriental
    Travessa el municipi des de l'extrem nord-oest fins al sud-est.
    931 m

    Coordenades:

    41.73357
    2.37784
    448260
    4620382
    Número de fitxa
    08234-187
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Obra civil
    Medieval
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XIV-XX
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Legal
    Llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries.
    Accés
    Fàcil
    Simbòlic
    Titularitat
    Pública
    Generalitat de Catalunya
    Autoria de la fitxa
    Virgínia Cepero González

    El camí ramader de Sant Elies recorre el vessant occidental de la carena de la Cova fins a la roca de la Guilla i el coll de Sant Elies. Des d'aquest coll, el camí passa una mica més avall de I'ermita fins a I'Alzina Rodona. En aquest punt, inicia un descens pronunciat a través de les artigues del Terrer, deixa a la dreta el camí que va a la font de Borrell, travessa el pla Saparera i continua fins als camps de can Planell. El camí passa pel mateix cantó de la casa, pren uns metres d'un dels vials de la zona de Refugis del Montseny i, de seguida, trenca cap a un camí a la dreta i continua baixant fins a Terra Blanca.
    A partir d'aquest punt discorre per la carena de la Serra Llarga, passant per can Pairana i can Xicaina, fins als camps del pla de la Dona Morta, sobre la urbanització de Vallserena.
    Una vegada superada la urbanització, el camí fa quasi un canvi de sentit per a passar a la serra de can Ribalta. Aquesta serra la travessa per la carena i passa a la serra de can Ram, on discorre pel mig de la urbanització.
    Al final de la urbanització, al paratge del turó de les Formigues, hi ha una bifurcació de camins. El camí ramader segueix el de la dreta, circulant per la serra de can Tabola, ja fora del terme municipal de Sant Pere de Vilamajor.

    Els camins ramaders neixen a l'edat Mitjana per la necessitat de traslladar els ramats cap a muntanya per garantir bones pastures a l'estiu i retornar-los a l'hivern, quan els prats es cobreixen de neu. Al llarg de l'edat Moderna, els camins ramaders es consoliden i al voltant dels segles XVIII i XIX la transhumància arriba al punt àlgid.
    A Catalunya hi ha tres grans zones de transhumància: la de ponent, la de les terres de l'Ebre i la de la zona central i oriental, a la que pertany el nostre camí.
    El camí ramader no és una servitud de pas, sinó que és part integrant del domini públic (juntament amb els cursos fluvials, la costa i les carreteres). Per tant no són del propietari de les terres que travessa ni tampoc de la ajuntaments sinó que, tal i com estableix la llei, les carrerades són "béns de domini públic de les comunitats autònomes".

    MIRALLES, F.; QUERALT, A.; SALA, P. (2003). "Els camins ramaders del Vallès Oriental". Ponències: Anuari del Centre d'Estudis de Granollers. Granollers: Centre d'Estudis de Granollers, p. 49-93.