Camí de Valldeneu a Puiggraciós

Figaró-Montmany

Via transitable que uneix dos punts d'interès religiós. Per una banda Sant Pere de Valldeneu a Sant Martí de Centelles i el Santuari de Puiggraciós sobre Sant Pau de Montmany. Aquest recorregut implica una gran varietat de camins: n'hi ha d'amples i d'altres tan estrets que just hi passa una persona; n'hi ha de molt elaborats i també camins que s'han obert pel pas repetit de caçadors i contrabandistes; per això resulta difícil establir un únic criteri de classificació. Les raons que porten a la construcció d'un camí poden ser molt diverses, però bàsicament podem parlar de tres motius: l'explotació de recursos naturals, la comunicació de llocs habitats i, d'origen més recent, l'esplai. Antigament, a diferència del que passa avui en dia, l'explotació dels recurs naturals era de gran de importància. Per això, no és estrany que els camins oberts amb aquesta finalitat siguin els més nombrosos, tot i que no són tan importants com els servien per a la comunicació. Atesa la diversitat dels recursos naturals que antigament s'explotaven hi ha camins de tota mena destinats a aquest ús. En aquest grup s'hi inclouen els camins dels carboners, dels nevaters (que són els que arriben a cotes més altes de la nostra serra), dels calciners (que generalment coincideixen amb els dels carboners), dels llenyataires (anomenats camins de "metro"), dels caçadors o dels pastors. En el grup de camins associats a la comunicació s'inclouen les vies habituals de comunicació per a trànsit de persones i mercaderies, cal destacar-hi els camins que enllacen els pobles entre si i els que uneixen els grans corredors naturals. També s'inclouen en aquest grup els camins existents entre els pobles i les possessions i els que uneixen les possessions entre si. Altres usos dels camins de comunicació són el contraban i els camins emprats pels escoltes i talaiers, entre d'altres. Els camins associats a les activitats de lleure i esplai són, amb diferència, els més recents dels camins tradicionals. La raó és ben senzilla: l'esplai a la muntanya era un concepte totalment desconegut a fins la renaixença. Ningú pujava a una muntanya pel plaer que això podia comportar, sinó per treure'n algun profit. L'excursionisme amb finalitat purament lúdica es va iniciar al segle XIX, moment en què a més de recórrer els camins existents, es van dedicar a construir-ne de nous. Aquests camins tenen l'única finalitat de l'esbarjo, i per això segueixen un traçat que es caracteriza per la recerca de punts amb grans panoràmiques. Serà a finals del segle XIX quan es documenta la tradició d'anar de Valldeneu a Puiggraciós. Per costum, el 25 de desembre s'aplegaven tots els pastors de la Valldeneu per anar a adorar junts a l'església de Montmany. En acabar el cant de l'evangeli, des del carrer, fora de l'església una veu cantava les dotze i de seguida, una altra, des de dins exclamava Jesús és nat!. Els pastors es lliuraven a mostres de gran alegria. Al peu del cancell feien un ball rodó ben repicat amb llurs esclops ferrats, tancant enmig el pobre manyac, dut pel qui feia de majoral i que no parava de belar i de fer sonar la borromba que duia penjada al coll. Tots els pastors duien els sarrons plens d'ofrenes les quals lliuraven al nadó a l'hora de l'ofertori. No les oferien directament, les donaven a una pastora que formava part de la colla i ella les oferia al celebrant.