Cal Teixidor / Cal Doctor Pla

Sant Pere de Riudebitlles

Informacions orals asseguren que aquí es feien teixits, i que es el lloc de fabricació més antic conegut al poble (AAVV, 1991). No sé sap massa bé la data de la primera construcció. Per informació oral dels descendents, sabem que al 1727 la família Graupera (en concret, en Jordi Graupera Major), procedent de Calaf, encara que descendent de Sant Andreu de Llavaneres, ja eren propietaris de la fàbrica de teixits. La doctora Torrents a la seva tesi doctoral, estableix la cronologia d'aquesta família a Sant Pere entre 1675 y 1799. Sembla que al segle XVIII (1756), s'entronca amb el cognom Llobet, doncs una filla de Jordi Graupere -per cert, primer Jordi registrat a Sant Pere- Francisca Graupere Valls, hereva de la hisenda, es casà amb Josep Llobet el 19/10/1756, que era de Sant Martí Sesgueioles i de professió teixidor de llana. La tradició familiar diu que aquest Josep era treballador d'aquesta indústria tèxtil. El fill d'ambdós, Simeó Llobet Graupere segueix la tradició de l'ofici familiar, doncs en els registres parroquials figura com "teixidor de llana" al 1789, data del seu matrimoni, essent l'any 1845 el moment de la seva mort (la data de 1835 en la façana de l'edifici tèxtil, avui habitatges, recorda una edificació, be remodelació, be nova planta d'aquesta indústria tèxtil en el moment en que Simeó Llobet va ser propietari de la mateixa). De ben segur la fàbrica devia ocupar des d'un principi les dependències d'aquest edifici i el del mateix carrer Nou número 13 (edifici on consta la data 1835). Ambdós edificis estan connectats pel celler, encara que en el transcurs de les últimes reformes del començament del segle XX, es va obstruir l'extrem tocant a la construcció que avui posseeix el número 13 del carrer. A més de la runa, a l'any 1920 existia allà una gran quantitat de cendra, potser procedent del procediment d'elaboració dels teixits, o, més probablement, vinculada a l'existència d'un antic vapor situat en aquest edifici, del qual avui gairebé no en queda ni la memòria. Encara que als registres parroquials el fill de Simeó Llobet Graupere, que es deia Miquel Llobet Romeu, ja no figura com teixidor sinó com a propietari, segurament estava en possessió de la fàbrica, doncs la memòria oral indica que el seu net, Simeó Llobet Matosas, nascut el 12/11/1842, i casat amb Concepció Prat el 17/4/1870 va tenir problemes amb la fàbrica per un crèdit no pagat, fet aquest que va provocar la intervenció del germà de la seva esposa, mossèn Joan Prat Mas, que els va treure de l'ensurt, quan va comprar aquesta casa. Aquest mossèn tenia un germà que es deia Aleix, i que també va venir a viure durant un temps a la casa. L'any 1888 els Llobet van presentar els seus productes a l'Exposició Universal de Barcelona. El darrer propietari de la fàbrica va ser Miquel Llobet Matosas, l'any 1917. El celler va ser utilitzat com a refugi durant les guerres carlines. A finals del segle XIX, un confiter d'Igualada, Pla de cognom, es casa amb Margarida Llobet i posteriorment amb la seva germana Conxa, essent aquesta l'arribada del cognom Pla a la casa. A la façana, l'any 1926, l'associació de "la Bona Parla", formada d'entre altres persones per la Conxa Llobet i el doctor Pla, va col·locar una placa que aconsellava els vianants: "Parleu bé, si-us-plau". Avui aquesta placa ha desaparegut (Castillo i altres, 1992).