Barraca de vinya
El Pont de Vilomara i Rocafort

    Bages
    Solell de Solanes
    Emplaçament
    Per la carretera de la urbanització River Park
    275

    Coordenades:

    41.7101
    1.88854
    407534
    4618187
    Número de fitxa
    08182 - 11
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XIX
    Estat de conservació
    Regular
    Comença a estar envoltada de pi i una gran mata que si no es talla a temps podria provocar el seu enderroc.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08181A011000020000OM
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch

    Barraca de pedra seca ubicada en un vessant aterrassat, per sota d'un camí de terra, a prop de la carretera que va d'El Pont de Vilomara a Rocafort. Està emboscada per pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior, excavada en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra ha desaparegut parcialment, deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall, amb presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sèdum), que retenen la mica de terra que queda. El gruix dels murs és de 77 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una única llinda plana. La porta mesura 1,40 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada màxima. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades a llevant i al sud que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior es conserven tres tinells dels quals el que està arran de terra mesura 38 x 45 x 45 cm; els altres dos mesuren 35 x 30 x 40 cm i 35 x 40 x 40 cm respectivament. Damunt de la llinda, també per la part interior hi ha una lleixa. La barraca està orientada al sud-est.

    Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2998.

    La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
    La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.

    RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
    SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
    SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
    SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
    SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.