Alzina centenària (Quercus ilex sp.ilex) situada en terrenys de la masia de Can Santeugini, al peu de l'antiga era de la casa, que actualment s'escau al turó situat al davant. Manté un diàmetre de 3,80 m i la seva capçada és ampla i densa, amb fulles de 3 a 7 cm, el·líptiques amb dents poc espinoses de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers. Es tracta d'un arbre propi de les contrades mediterrànies que viu des del novell del mar fins a 1.400m d'altitud. Fa boscos densos, els alzinars, actualment molt deteriorats en zones fortament urbanitzades. Al terme de Castellbisbal només es conserven algunes zones amb uns pocs exemplars en indrets massa empinats. El fet de trobar-se en llocs poc propicis per al conreu de la vinya els va permetre al seu dia la subsistència. En la resta del terme, la majoria de boscos d'alzina han estat intensament explotats i van anar desapareixent poc a poc. El conreu intensiu de la vinya a finals del segle XIX va acabar amb el que devia quedar d'ells. Aquestes clapes són, doncs, restes del que devia haver estat la coberta vegetal originària. El fet de que hagi sobreviscut un exemplar com aquest s'explica pel fet de trobar-se a tocar de la casa, i a tocar de l'era, a la qual devia proporcionar ombra.
