Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Monistrol de Calders

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac està situat a la serralada Prelitoral Catalana, s'estén per gran part de les comarques del Bages, del Vallès Occidental i el Moianès, ocupant un total de 13.694 hectàrees. Els municipis que el componen són: Castellar del Vallès, Granera, Matadepera, Monistrol de Calders, Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, Rellinars, Sant Llorenç Savall, Sant Vicenç de Castellet, Talamanca, Terrassa i Vacarisses. El municipi de Monistrol de Calders compta amb 325,69 ha del seu territori que formen part del Parc Natural, concretament s'estén de la part central cap al sud del terme municipal. El parc està format per dos grans massissos muntanyosos que li donen nom i formen una mateixa entitat orogràfica i geològica, el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac, que conflueixen al Coll d'Estenalles. Com a cims més destacats, a Sant Llorenç de Munt, trobem el Montcau, de 1.056 metres d'alçada i la Mola, de 1.103 metres d'alçada; pel que fa a la Serra de l'Obac, destaquen el Castellsapera de 939,3 metres, el turó de Castellar, de 931 metres i el de les Tres Creus de 929,7 metres. El parc està limitat a l'oest per la riera de les Arenes, un afluent de la riera de Rubí, a l'est pel riu Ripoll, al sud pel pla de Terrassa-Sabadell i pel nord fins al Montcau. La hidrografia és complexa, amb un entramat de barrancs, torrents, rieres i torrenteres que alimenten els dos rius principals, el riu Ripoll que desaigua al Besòs i la riera de les Arenes que ho fa al Llobregat. De fet, entre les capçades dels dos cims més alts del parc es situa la divisòria d'aigües entre la conca del Besòs i la del Llobregat. L'orografia d'aquest paisatge és el resultat de l'acció erosiva de l'aigua sobre els conglomerats, gresos i lutites que es van dipositar durant els períodes Eocè-Oligocè. Per això trobem un terreny rocós, escarpat, amb cingleres i falles profundes o canals ben conegudes. En aquest sentit, destaquen les potents masses de conglomerats, en gran part calcaris, conformats per cims escarpats i vessants força tallats, prenent especial relleu grans diàclasis formant cingles i agulles que han quedat separades per acció de l'erosió. La climatologia és del tipus mediterrani subhumit, fet que determina el tipus de vegetació i fauna que hi és present. Al territori del parc poden diferenciar-se dos dominis de vegetació, d'una banda, el de l'alzina litoral, ocupat bàsicament per pinedes calcícoles de pi blanc, i d'altra banda, el de l'alzina interior o montà amb algunes obagues cobertes per boscos de caducifolis; entre algunes espècies, a destacar que trobem la pinassa (Pinus nigra), el pi roig (Pinus sylvestris) i l'alzina, (Quercus ilex) amb arboç (Arbutus unedo) o el bruc del gènere Erica. L'ocupació humana al territori que ocupa el parc és documentada des de la Prehistòria; en quant a nuclis de població, compta amb diversitat de nuclis originats a l'Alta Edat Mitjana. Les poblacions que formen part del parc, així com el conjunt del territori, experimentà un increment en el nombre d'habitants i de retruc en el volum d'edificis construïts a partir del segle XVII i especialment del XVIII, coincidint amb un augment poblacional arreu del territori català. Repartits pel territori trobem nombroses capelles, ermites, masos, algun monestir, junt amb altres elements patrimonials de caire més popular resultat de l'acció antròpica sobre el territori, en són un clar exemple la construcció de marges per suportar les feixes o terrasses per plantar-hi vinya, les barraques de vinya, tines, trulls, de forns de calç, forns d'obra o teuleries, les traces d'antigues places carboneres, pous de glaç, fonts i altres tipus de construccions.