Torre Mir
Gelida
Ubicació
Coordenades:
Classificació
POUM, E1-13
Descripció
La torre Mir és una casa senyorial a quatre vents envoltada per un jardí tancat, ben bé al centre de Gelida. La tanca és feta de columnes de maons ornamentades amb capitells en arc i una reixa i porta de ferro.
La planta de la casa és quadrangular i està formada per la planta baixa, una primera planta, les golfes i una torratxa. Les cobertes, tant de la teulada de la casa com de la torratxa, són de quatre vessants, teula d'encaix amb cresteria ornamental i un ràfec d'un metre aproximadament. Disposa també d'un porxo posterior.
La barreja de diversos estils arquitectònics i l'època en què va ser construïda ens evoquen una estètica eclèctica.
A l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic hi ha una altra fitxa que es correspon a la mateixa casa. Es tracta del número de registre 2608 i el nom és casa Vallribera Mir. La descripció arquitectònica és força coincident i la informació sobre que era la residència estival del músic Pere Vallribera coincideix amb la informació de la placa informativa de la casa que va elaborar la Comissió de Patrimoni del municipi.
Història
Va ser construïda com a torre d'estiueig el 1885 pel mestre d'obres Joan Pascual i Batlle. Va ser la residència del pintor i gravador barceloní Manuel Mir Escudé (1877-1931) i més tard, va ser la torre estival del músic, pedagog i director del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, Pere Vallribera i Moliné (1903-1990).
Torre Mir, segons Joan Rosselló i Raventós correspon a la tipologia de "cases-torre" que el mestre d'obres Joan Pascual van construir a Gelida durant la dècada dels vuitanta i primers anys dels noranta del segle XIX. Aquesta tipologia va servir de base dels primers casals d'estiueig al poble caracteritzats per un estil més expressionista, que després deixaria pas al modernisme del primer terç del segle XX. Torre Mir és una de les primeres "cases-torre" i es va construir l'any 1885 juntament amb Can Castells. La torre va constituir un clar exemple de l'època d'edifici amb jardí al davant, que ha arribat pràcticament intacta fins avui.
L’eix dels carrers del Marquès de Gelida – Major - Pi és l’artèria principal del poble de Gelida, el qual s’havia bastit sobre l’antic camí de Sant Llorenç d’Hortons. Al seu voltant, es van anar constituint els edificis entre mitgeres, i alguns dels antics, es van substituir a finals del segle XIX i principis del XX per grans casals modernistes encara existents com si es tractés d'una espina de peix, tal com s'il·lustra a la ruta modernista de Gelida. El carrer Major, juntament amb els carrers del Marquès de Gelida i Pi es van nodrir de la incorporació de la població del creixement de les papereres al segle XIX com del creixement demogràfic de la bonança de la vinya.
I al primer terç del segle XX van allotjar els nous edificis d’estils modernistes i eclèctics que substituïen els vells per allotjar les famílies de la pujança econòmica de la població i els nouvinguts atrets per l’estil de residència d’estiueig que es va promoure a la vila.
Bibliografia
GONZÁLEZ, José, arquitecte director (2015). POUM de Gelida. Gelida.
ROSELLÓ, Joan (2018). L'arquitectura de Joan Pascual Batlle dins del marc de la societat de Gelida de finals del segle XIX. La Quaderns Gelidencs d’Història i Societat – 6. Ajuntament de Gelida.
