Santa Maria de la Tossa

Santa Margarida de Montbui

El poblament actual del terme de Montbui té els seus orígens a l'alta edat mitjana, i està estretament lligat amb el procés de conquesta i repoblació de les terres de la Catalunya central, i concretament la conca d'Òdena, per part dels comtes catalans. Tot el sector de l'Anoia fou aprisiat teòricament per Guifré el Pilós i posseït pels seus successors, tot i que es tractà d'una ocupació molt precària. Els primers testimonis sobre el poblament alt-medieval de Montbui s'han de situar al segle X, si bé no pot ser descartada amb anterioritat la presència de grups de pagesos empesos per la necessitat de terres, amb caràcter esporàdic. La troballa d'un fons de cabana al sector de la Tossa així ho confirma. De fet, el primer document en el qual s'esmenta el terme de Montbui, és una compravenda de terres de l'any 936. No es descarta que contemporàniament a aquesta primitiva colonització agrària del territori hagués existit alguna fortificació rudimentària al cim de la Tossa, però no es tenen notícies de cap consagració eclesiàstica. L'any 960 el comte de Barcelona Borrell II atorgà els actuals termes de Montbui i Tous, situats llavors als confins del comtat d'Osona, al bisbe Ató de Vic. Ell i el seu successor Froià (972-995) promogueren la iniciativa repobladora de la zona. Fou precisament el bisbe Froià a qui s'atribueix la iniciativa de la construcció del castell de Montbui i de l'església de Santa Maria de la Tossa. Església i castell sofriren greument els avatars de les ràtzies musulmanes entre el 985 i el 1003, que devastà la comarca i possiblement també el conjunt defensiu de la Tossa. Els testimonis sobre la represa d'activitats a l'àrea de Montbui cal situar-los després de les diverses expedicions catalanes organitzades pel comte Ramon Borrell al califat de Còrdova entre els anys 1010 i 1018. El 1023 el bisbe Oliba de Vic infeudà els termes dels castells de Montbui, Saió i Tous a Guillem d'Oló o de Mediona. En l'acte de donació se li imposava l'obligació de repoblar els territoris i reconstruir els castells i temples. Cal suposar que al moment del seu testament, datat el 1032, aquests ja estaven reconstruïts. Alguns autors distingeixen dues etapes constructives força immediates, amb alguns remodelatge posteriors que no alteren substancialment les primitives estructures. La primera etapa la situen cap a finals del segle X, quan s'hauria aixecat el cos format per les tres naus. Històricament aquesta primera etapa es correspon al període del bisbe Froià. La segona etapa constructiva tindria lloc al primer terç del segle XI, quan s'hauria aixecat l'absis, amb característiques estilístiques clarament influenciades pel romànic llombard. Històricament aquesta etapa es correspondria a la reconstrucció del conjunt de la Tossa efectuada per Guillem Mediona entre el 1023 i el 1032. No obstant això, sembla imposar-se la idea que considera que tota l'obra respon a un projecte unitari fet a començaments del segle XI a instàncies de Guillem de Mediona. El que sí resulta clara és l'ampliació i modificació d'estructures que tingué lloc al segle XVI, obrint-se la capella al mur septentrional dedicada a la Mare de Déu del Roser. Aquesta modificació, si bé no representà una fet irreversible de l'estètica interior del temple, alterà durant segles la disposició origina dels elements de culte: dels dos primers arcs, se'n feu un de sol per banda, es posà la sagristia paredada a l'absis de la dreta i per simetria l'absis de l'esquerra restà tapat amb un retaule i un altar dedicat a sant Isidre. A l'altra banda de l'església, un decantament de la paret encarada a migdia féu que s'hi hagués d'afegir un contrafort exterior per reforçar-la. La construcció d'un campanar d'espadanya a la banda de ponent, en substitució d'un anterior que devia recaure sobre l'entrada del presbiteri, obligà a reforçar la paret del fons de l'església, doblant-ne l'amplada. Una escala desapareguda fa pocs anys, permetia l'accés al cloquer i a la coberta de l'església.