Es té constància documental de l'existència d'un grup important d'habitatges als voltants de l'església de Sant Martí de Riudeperes fins a la crisi del segle XIV. Així, el 3 d'agost de 1174 Medonia va donar una casa de la sagrera a l'església de Sant Martí. Aquesta afrontava amb un carrer i tres cases més. En documents similars, els habitatges afronten també amb carrers i altres cases, la qual cosa demostra una certa estructura organitzada entorn a carrers, i una densitat d'habitatges considerable. A finals del segle XIII tornem a localitzar compres i vendes de cases a dita sagrera. Entre els establiments -propietaris o senyors directes- destaquen els Calvaria, els Alta-Riba i els diferents rectors de l'església. D'entre els emfiteutes sobresurt la figura d'un tal Genovés, o bé la dels habitants del mas El Noguer i Ferrer de la Vila, que van adquirir diverses cases entre el 1299 i el 1303. De tota manera, a partir del 1354 les transaccions van disminuir en gran manera. El fet de que la sagrera quedés abandonada i despoblada, en contraposició a Sant Julià de Vilatorta, que va tenir continuïtat en el poblament, pot ser degut a qüestions com un major accés a l'aigua, o una estructura social més sòlida en aquesta darrera. Entre el 1380 i el 1430 va arribar la crisi definitiva, responsable de que la sagrera quedés deshabitada i només sobrevisquessin els masos més importants.
