Pintures romàniques de l'església de Sant Salvador

Polinyà

L’any 1919 es publiquen les primeres notícies del descobriment d’un seguit de pintures murals a l’interior del temple de Sant Salvador, per part de J. Gudiol i J. Puig i Cadafalch. Sobre les circumstàncies de les troballes se’n sap ben poca cosa. Gudiol esmenta que “com tantes altres vegades, sota l'emblancat que fa mut el presbiteri”. Així, podem concloure que s'hi havia pintat a sobre, s’havia emblanquinat l’absis i les pintures no es veien. Es desconeix però com es van descobrir, qui va fer les obres que van permetre desencalar i descobrir les pintures, o qui va tenir la idea de fer-les.

El mes de novembre d'aquell mateix any, Jeroni Martorell, responsable del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments (SCCM) de la Mancomunitat, comunicava la troballa a la Junta de Museus de Catalunya (JMC). El SCCM (depenent de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis catalans, presidides per Puig i Cadafalch) atorgava una subvenció per a la neteja i millor conservació de les pintures, operació que es va dur a terme in situ. La JMC encomanava a J. Vallhonrat una copia de les pintures de Polinyà, Santa Maria de Barberà (lliurades el 1920) i Santa Maria de Terrassa.

Durant la Guerra Civil l'església va ser profanada i va ser utilitzada com a magatzem. Passat el conflicte, l'any 1939, es va procedir a una restauració de l'església, que va ser duta a terme sota la direcció de l'arquitecte J. Vila Juanico. Les pintures van romandre in situ.

El 1941 es van executar els treballs d’extracció de les pintures per part de Ramon Gudiol i es van traslladar al Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona (antecedent del MNAC), on les pintures, propietat del Bisbat (del Museu Diocesà de Barcelona, MDB), van quedar en dipòsit. Es restauraren al taller dels germans Josep i Ramon Gudiol i no s’arribaren a exposar al museu. L’impulsor i finançador de la operació va ser el col·leccionista barceloní, Joan Prats i Tomàs, que va finançar, a benefici del Museu Diocesà de Barcelona, l'extracció i condicionament d'aquestes pintures a canvi de quedar-se un fragment per a la seva col·lecció privada. El fresc escollit va ser l’anomenat “Jesús davant Pilat”, que va acabar decorant la sala noble del seu domicili.L'any 1973 deixaria aquest fragment en testament al Museu d'Art de Catalunya.

Per un informe de 1957 del MDB (signat per Msn. Trens), es dedueix que les pintures de Polinyà eren encara en aquell moment un magatzem del Museu d’Art de Catalunya, a Montjuïc (MAC). L'1 de juny de 1959 van ser traslladades al Seminari Conciliar, i allí es va construir l’absis de suport.

L'any 1960 s’inaugura el Museu Diocesà de Barcelona al Seminari Conciliar. La Sala romànica inclou l’absis amb les pintures de Polinyà. Posteriorment, el museu es tanca al públic i el fons es trasllada del Seminari al palau Episcopal.

El 16 de maig de 1991 té lloc la inauguració del nou MDB al seu actual emplaçament, a la Pia Almoina. S’hi exposen les pintures de Polinyà.

El 1992 el MAC traspassa la peça de Prats al MDB, després de mostrar-la en una mostra temporal al Palau Macaya.

En el decurs dels treballs de restauració efectuats a l’església a principis dels anys 2000 per restauradores del Servei de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat, es van descobrir noves pintures. Es tracta de petits fragments localitzats a la volta i sobretot a l’intradós de l’arc, corresponents a una part més del tetramorf ja conegut. Van ser restaurades per Elena Abella i Dolors Mañà i encara avui es poden veure a l'interior del temple.

D’altra banda, a l’absis i a la paret meridional llueix des de l’any 2005 la reproducció in situ de les pintures conservades al MDB, realitzades per Raül Galusca entre 2003 i 2004.

Segons Alturo i Alaix (2016), les pintures murals de l’església de Sant Salvador de Polinyà van ser un encàrrec del capítol de la catedral de Barcelona, propietari del temple des de què a mitjans del segle XI el bisbe Guislabert l’hi va donar. Aquests autors sostenen que l’encarregat de planificar el cicle iconogràfic de les pintures podria haver estat el canonge, gramàtic, erudit i canonista occità Renall, afincat a Barcelona, que era el secretari del bisbe Oleguer, el bisbe que va consagrar l’església (i possiblement les pintures) l’any 1122. Per tant la seva execució seria en aquesta data o una mica abans, segons els esmentats autors. Alturo (2016) defensa que les pintures ja s’haurien realitzat abans de consagrar l’església, el 1122, ja que era habitual “inaugurar” formalment el temple quan estava acabat del tot, pintures incloses.

La cronologia de les pintures ha estat objecte de discussió. Puig i Cadafalch, al descobrir les pintures el 1919, les data (com l’església) al segle XI. Gudiol data les pintures des de finals del segle XII fins ben entrat el segle XIII, i posteriorment, s’inclinà pel segle XIII. Khun (1930) confirmà la datació del segle XIII. Als anys 50 Cook i Gudiol proposen la segona meitat del segle XII. Gairebé tota la bibliografia posterior manté aquesta cronologia, com també Sureda (1991), Pagès (2013) i Carbonell, tot i que Ainaud (1986 i 1989). Pitarch i Nuria de Dalmases (1986), proposen la primera meitat del segle XII, que és la posició que manté actualment Alturo, fent-les coincidir amb l'esment de l'any 1122.