Pedrera de Dusfort
Calonge de Segarra

    Anoia
    Dusfort. Zona del Bosc dels Avellaners.
    Emplaçament
    un camí que enllaça amb la pista de Dusfort, abans d'arribar a Cal Xelin. Al Bosc dels Avellaners.
    621

    Coordenades:

    41.74186
    1.4851
    374032
    4622225
    Número de fitxa
    08036 - 130
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Obra civil
    Modern
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XVIII/XIX
    Estat de conservació
    Dolent
    La pedrera forma part del bosc.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08036A005001250000GB
    Autoria de la fitxa
    Jordi Seró i Ferrer. [IN] SITU SCP

    En una zona boscosa situada a l'oest del nucli de Dusfort i pròxima a l'entorn conegut com el Bosc del Avellaners, hi trobem una antiga pedrera. Actualment s'hi pot observar un gran escampall de pedra sense treballar integrada ja en el paisatge.
    Es troba situat al costat del camí que baixa des de la barraca del Vila.

    Aquesta pedrera s'utilitza a finals del segle XVIII per a la construcció del campanar de Calaf, així com també l'església de Prats de Rei. En el llibre de la historiadora de l'art segarrenca Maria Garganté "Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l'Urgell. Condicionants, artífexs i pràctica constructiva", hi trobem un contracte específic on es s'esmenta la pedrera de Dusfort signat pels mateixos contractistes, per arrencar i picar la pedra que s'havia d'utilitzar. La de l'obra vista s'extrauria de la pedrera de Dusfort, mentre que la resta dependria de l'elecció de l'empresari; la meitat d'aquesta pedra havia d'estar llesta i picada el dia 1 d'abril de 1787 i l'altra un any més tard.
    En les condicions de la taba s'estipulen detalls com el fet que l'empresari estava obligat a:
    Arreglar las filadas, a dos palms de gruix poch més o menos, y los tisons, o pedras que se han de posar de cap, que tingan sinch palms de llarch y dos de cara, y los carreus o lligadas tindran sinch palms de cara y tres de cala, y deuran posar-se un per altre, a saber un carreu y un tisó, y podran servir los carreus que iscan ab alguna falla que no sia de consideració.

    GARGANTÉ, Maria. Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l'Urgell: condicionants, artífex i pràctica constructiva (Fundació Noguera, 2005)