Molí del Permanyer
Jorba

    Anoia
    Al sud del nucli urbà, proper al punt on s’ajunten el riu Anoia i la riera de Clariana.
    Emplaçament
    Entre el riu Anoia els camps del Filferro i els camps del Puig.
    350,8

    Coordenades:

    41.59609
    1.54803
    378992
    4605950
    Número de fitxa
    08103 - 21
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XIX
    Any
    1890
    Estat de conservació
    Dolent
    Engolit per la vegetació i en estat de ruïna.
    Protecció
    Física
    BPU
    Correspon a la fitxa de béns a protegir A16 del POUM i a la Fitxa nº 91 del Catàleg d’edificacions en sòl no urbanitzable.
    Número inventari Generalitat i altres inventaris
    26433 Inventari de Patrimoni arquitectònic
    Accés
    Obert
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08102A008000370000LR
    Autor de la fitxa
    Cristina Belmonte - iPAT Serveis Culturals

    Edificació feta de maçoneria quasi completament enrunada i engolida per la vegetació. En resten dempeus diverses parets, algunes de força alçada, el que permet veure que l’edifici tenia com a mínim dos pisos. És conserven algunes obertures i restes d’un arc escarser. Correspon a una obra popular, de factura bastant moderna, on s’hi produïa farina. El seu estat de ruïna impedeix definir-ne els espais i les construccions encara conservades.

    També conegut com la La Fàbrica Vella.

    Els molins hidràulics han estat presents al món rural català, ajudant a moltes de les tasques diàries com la molta, premsat, forjat, fabricació de pólvora, paper, etc, per tant molts d’ells, es trobaven a tocar o en les pròpies cases de pagès.

    Com el seu nom indica, tots ells funcionaven per la força de l’aigua generada a partir d’un salt d’aigua que movia les pales d’una roda, ja fos vertical o horitzontal. El moviment circular d’aquestes rodes es transmetia instantàniament a les moles de pedra.

    Aquesta mecànica aprofitava el mateix camí de l’aigua i en primer lloc hi havia la resclosa, un tancat artificial construït al llit del riu. Durant l’època moderna i contemporània, les antigues rescloses,  s’aniran substituint per rescloses de pedra.  Seguiment l’aigua  es canalitzava per un rec que la treia del curs del riu per acumular-la en una bassa adossada a l’edifici del molí. Aquesta acumulació d’aigua era necessària per donar pressió al molí. La necessitat de desguassar l’excés d’aigua de la bassa, abans no es vesses, es feia mitjançant un sobreeixidor, dit també estellador. 

    Seguidament l’aigua de la bassa descendia amb pressió cap a l’interior del molí gràcies a dues estructures, el cup i la canal vertical, una tècnica utilitzada ja des del segle XII. El doll d’aigua queia dins del carcabà, al pis inferior del molí, a través d’aquestes estructures, amb una pressió que feia girar la roda hidràulica que hi havia just a sota. L’eix de la roda transmetia el moviment cap al pis superior on es trobaven instal·lades les moles i tot l’equipament necessari per a la mòlta o l’activitat que s’hi realitzés. Hi havia, segons el tipus d’activitat diferents tipus de roda hidràulica. Tot i que l’ús de molins hidràulics ja es remunta a època romana, començaren a generalitzar-se durant l’edat i mitjana i sobretot entre els segles XVII-XIX.

    Palau i Rafecas, Salvador; Els molins fariners de la conca de l’Anoia. Miscel·lània penedesenca, 1991.