Els molins hidràulics han estat presents al món rural català, ajudant a moltes de les tasques diàries com la molta, premsat, forjat, fabricació de pólvora, paper, etc, per tant molts d’ells, es trobaven a tocar o en les pròpies cases de pagès.
Com el seu nom indica, tots ells funcionaven per la força de l’aigua generada a partir d’un salt d’aigua que movia les pales d’una roda, ja fos vertical o horitzontal. El moviment circular d’aquestes rodes es transmetia instantàniament a les moles de pedra.
Aquesta mecànica aprofitava el mateix camí de l’aigua i en primer lloc hi havia la resclosa, un tancat artificial construït al llit del riu. Durant l’època moderna i contemporània, les antigues rescloses, s’aniran substituint per rescloses de pedra. Seguiment l’aigua es canalitzava per un rec que la treia del curs del riu per acumular-la en una bassa adossada a l’edifici del molí. Aquesta acumulació d’aigua era necessària per donar pressió al molí. La necessitat de desguassar l’excés d’aigua de la bassa, abans no es vesses, es feia mitjançant un sobreeixidor, dit també estellador.
Seguidament l’aigua de la bassa descendia amb pressió cap a l’interior del molí gràcies a dues estructures, el cup i la canal vertical, una tècnica utilitzada ja des del segle XII. El doll d’aigua queia dins del carcabà, al pis inferior del molí, a través d’aquestes estructures, amb una pressió que feia girar la roda hidràulica que hi havia just a sota. L’eix de la roda transmetia el moviment cap al pis superior on es trobaven instal·lades les moles i tot l’equipament necessari per a la mòlta o l’activitat que s’hi realitzés. Hi havia, segons el tipus d’activitat diferents tipus de roda hidràulica. Tot i que l’ús de molins hidràulics ja es remunta a època romana, començaren a generalitzar-se durant l’edat i mitjana i sobretot entre els segles XVII-XIX.
