Des del segle XIX a Artés hi havia captacions d'aigua per a l'abastament públic, però eren insuficients. Entre diversos intents, l'Ajuntament d'Artés va provar de portar aigües de la riera de Sant Joan d'Oló i més tard s'inicià la construcció d'una nova xarxa que es va demostrar que no estava en condicions. Això va coincidir amb l'anomenat avalot dels Burots, en el qual s'acusava d'ineficàcia a l'Ajuntament. El 1922 es tornà a activar la qüestió del subministrament d'aigües i s'encarrega un projecte a l'enginyer Josep Playà, el qual va negociar amb Antoni Barnola comprar les aigües de dues fonts del terme de Santa Maria d'Oló: la font del Purgatori i la dels Aigüerols. La realització del projecte, però, va ser llarga i no exempta de dificultats. El 1924 el Govern Civil aprovava l'expedient. Després d'algunes polèmiques, el 1926 el Govern Civil tornava a autoritzar-lo i estipulava un termini de dos anys per acabar les obres. Però el 1928 encara no estaven acabades a causa de dificultats tècniques. Després de proclamada la República el nou Ajuntament s'interessà un cop més per la qüestió i considerà altres alternatives, però el 1934 es tornà a activar el projecte del Purgatori i els Aigüerols. El 1935 l'enginyer Josep Soler Pla i l'arquitecte Francesc Portillo presenten plànols i pressupost. L'execució de l'obra es concedí al contractista Martí Ballús Martí, de Prats de Lluçanès. A causa de la Guerra Civil, però, l'empresari va desaparèixer i les obres les va assumir el Comitè Local Antifeixista. El 1937 estaven completament acabades, però els anys de la postguerra encara van cuetejar alguns serrells per conflictes amb els pagaments. El 1946 es volia incrementar la captació del Purgatori, perquè l'aigua continuava sent insuficient, i novament es van plantejar diverses alternatives. La solució definitiva no va arribar fins la dècada de 1960 i 70, quan es van obrir nous pous que recollien l'aigua del Llobregat filtrada de forma natural. El 1985 Artés s'abastia de quatre pous, incloent-hi la font del Purgatori, que és la que proporcionava una aigua de millor qualitat, tot i que el seu cabal era modest, de només 300.000 litres per dia. L'aigua era portada al dipòsit enterrat a la plaça Vella. En canvi, la captació de la font dels Aigüerols ja no es trobava operativa (FERRER et alii, 1990: 253).
