Masia de can Fatjó
Rubí
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Encara que desapareguda la casa, resten dempeus elements que ajuden a fer-se una idea aproximada de la seva primitiva fesomia. Així, al centre de la plataforma del turó en que es va edificar, es pot veure una gran superfície de planta rectangular, arrasada, amb restes de parets fetes de maçoneria de diverses factures i materials constructius. Per la vessant que domina la riera, s'obre una de les antigues portes d'accés a l'edifici, molt malmesa. Els voltants estan dominats per una vegetació que creix sense quasi mesura però en la que se suposa una planificació humana que avui tan sols és el record. Un camí entre pins semblen ser les restes d'un dels antics accessos, i per la vessant que puja des de l'antic camí de Castellbisbal, encara resten dempeus les antigues escales i uns pilars i altres estructures de tancament fetes de maçoneria amb decoració de picadís. Al subsòl es troben restes d'ocupació molt antiga que es presenten en fitxa pròpia (jaciment de Can Fatjó, a la fitxa número 30 d'aquest mateix inventari).
La masia estava rodejada per una vegetació considerable, entre elles palmeres i pins (TURU et alií, 2000). Al sud del barri de can Fatjó hi havia el torrent de les Abelles que desguassa a la riera (RUFÉ, 1985a). Un dels seus últims propietaris, Miquel Gomita, va ser l'autor de la escultura del Monument a Clavé (RUFÉ, 1984a; 1997a).
Història
L'any 1378, els masos Gumbau i Bertran van quedar units per la família Massaguer, i l'any 1441 hi consta només Massaguer del mas Gumbau. L'any 1688 el mas Fatjó disposa de les terres del derruït mas Bertran veí dels masos Malví i Jornet. En un cens de l'any 1555, sorgeix per primera vegada la denominació d'aquesta masia: "casa d'en Font, dita Fetjó" i en un altre document de l'any 1600 apareix Jaume Fatjó, pubill, que paga per tot el "mas Fetjó, oliu dit Massaguer". A la primera meitat del segle XVIII se sap que Onofre Pi va adquirir tota la propietat i després de la seva mort, aquesta passà a ser del convent del Carme de Barcelona fins a la Desamortització de 1836 en que va ser adquirida per la família Brugarolas. Després dels Brugarolas la propietat va passar successivament a les famílies Mallofré, Gomita i Madroñal-Gomita (RUFÉ, 1984a; 1997a). Un dels darrers propietaris de la casa fou Miquel Gomita, autor dels monuments a Clavé i al Dr. Guardiet entre d'altres (RUFÉ, 1984a; 1997a)..
Bibliografia
BENCOMO et alii (1986) BENCOMO, C.; BELTRAN, J.L.; GARCIA, C.; IBAÑEZ, D.; JORBA, A.; LÓPEZ, F.; MOLINERO, C.; OLLE, J.; PRIETO, A.; PUIG, R.M.; RUFE, M.A.; SANTIRSO, M.; YSAS, P. Aproximació a la Història de Rubí. Rubí, Ajuntament de Rubí. PRAT, Josep (1999) "Rubí. Passat, present i futur d'una ciutat jove i dinàmica" Rubí. Guia Local. Pp. 6-10, Ed. Hermes Comunicacions S.A. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1984a) Les masies de Rubí i la seva gent. Patronat del Museu-Biblioteca de Rubí. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1985a) "Toponímics rubinencs", Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Núm. 16, pp. 355-357. Rubí: Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. RUFÉ I MAJÓ, Miquel (1997a) Les masies de Rubí i la seva gent. Rubí, Rubricata. El setmanari de Rubí. Caixa de Terrassa. TURU CREHUERAS, Eulàlia et al. (2000) Rubí a vista de "Rossinyol", Rubricata. Revista Mensual, núm. 2.301, Octubre 2000. S.Ll. Rotimprès.
