Les construccions de pedra seca (pedra sobre pedra sense cap morter ni material d'unió com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment) són d'origen ancestral i està completament estesa a les dues bandes del mediterrani amb unes tipologies similars. La presència massiva de marges al terme, probablement s'hauria de vincular a la gran expansió agrícola i demogràfica del XVIII. El procés era prou laboriós, i s'hi dedicava jornals menys exigents agrícolament segons l'estació de l'any amb l'objectiu d'ampliar els terrenys de cultiu. Calia desbrossar el camp, arrencar soques i pedra, llaurar el terreny per estovar-lo i despedregar-lo. Material amb el qual posteriorment s'acabava per vestir els mateixos marges. Els constructors, que sovint eren els mateixos pagesos de la zona, eren coneguts popularment com a margers, a vegades es desplaçaven en grup en èpoques que els jornals del camp eren més escassos com a l'hivern. L'alçada del marge i l'amplitud de la feixa són inversament proporcionals a la inclinació del terreny. En aquest sentit, els marges i les feixes són un veritable tractat arquitectònic, ja que s'adapten perfectament a l'orografia i es disposen per tal d'evitar al màxim l'erosió de la terra.
