La veu del Montseny

Folgueroles

"No és gaire obirador damunt lo mapa 
mon estimat poblet de Folgueroles; 
son nom és una titlla 
al peu del nom de les ciutats superbes, 
però Déu l'ha posat entre les dues 
muntanyes capitals de nostra terra, 
com bri d'herba entre enormes mil·liaris. 
És un pal de telègraf a on toca 
l'elèctrica corrent, que d'un a l'altre
envia la bonança riallera 
o el temporal que udola com un monstre. 

Una tarda d'estiu los negres núvols 
s'encastellaven en sos fronts altívols, 
com les idees en lo front de l'home 
que de passions indòmites és presa. 
Los trons sotraquejaven en l'altura; 
al formiguer corrien les formigues, 
al mas los masiaires; 
del camp d'a on los segadors fugien 
ne venia fortor de polseguera. 
La xafogor feia doblar los braços, 
i sobre el pit feixuga 
feia abaixar l'enterbolida testa. 
Jo no recordo si despert o en somnis 
sentí dels dos gegants l'aspre llenguatge: 

Deia Puigmal: -Amic Montseny, no et sembla 
que minva la nissaga catalana? 
Un dia, no cabent en la planície, 
a viure se'n pujava en les altures: 
en cada clot bullia algun vilatge, 
en cada peu de roca una masia. 
Eren les serres formidables ruscos 
a on brescada un poble gran i sobri. 
Avui pertot arreu se veuen runes, 
sols lo vent interromp l'etern silenci 
que umple totes les conques pirenaiques.- 

-No minva, no -lo vell Montseny respon-li-, 
sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea. 
La gent qui davallà d'aqueixes cimes 
ara s'engolfa en la ciutat ja plena, 
i en los estanys les aigües se corrompen 
i en lo buirac les fletxes se rovellen.-

Puigmal diu amb veu aspra: - Si no minva, 
doncs què s'és fet lo regne de don Jaume?
Doncs què s'és fet lo Rosselló granívol, 
que la Cerdanya en dues migpartia? 
Més sortosa la túnica inconsútil 
de Jesucrist fou a la sort jugada! 
Què es féu la voladúria de ses glòries, 
i què es faran ses lleis i son llenguatge? 
Roures que tenen ja en la vella soca 
la feixuga destral del centralisme? 
Oh, Déu! La raça catalana és morta! 

–Què dius?- Montseny respon-. Mai fou tan viva, 
però ses mans no branden ja lo glavi 
sedent de sang, ni l'homicida llança, 
sinó les eines del treball feixugues, 
lo timó de la nau i el de la rella. 
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies 
sos puigs assolellats, ni tantes messes 
amb llenç d'or abrigaren la planura.
Mai a sos  ports volaren tants navilis 
com orenetes a son niu portant-li 
presents de tots los regnes de la terra. 
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren 
de trobadors novells tanta cantúria! 

Mentre els aucells refilen en sa brosta, 
mentres de flors i fruita s'enjoiella, 
no és mort encara l'arbre de la pàtria. 
Si dorm a la seva ombra alguna tribu, 
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm 
de tos torbs amb la veu a despertar-la.- 

Llavors a un tro respon un tro feréstec 
que ressona set voltes per los núvols, 
los cims i l'aiguavés i la planicie 
sotraquejant amb aspre terratrèmol. 
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria 
la sang vaig oferir, l'arpa i la vida, 
clavant mon front a terra, de vergonya 
de sols tenir per ella un gra d'arena.

Folgueroles, estiuada de1888".