La Font Santa

Subirats

És la font més popular de Subirats. La torrentera de la Font Santa es troba al vessant nord-est del Pujol d'en Figueres. Les seves aigües pluvials les dóna a la riera de Lavernó, en la seva riba dreta, aigües avall; molt a la vora de l'aiguabarreig de les rieres de Lavernó i del riu Anoia. Avui dia no brolla, però cal tenir present que és intermitent. Es tracta d'una deu d'aigua termal, que es diu que tenia la propietat de curar les malalties de la pell. Aquesta qualitat sembla que es coneixia ja des d'antic; l'etimologia de "Banys Vells", esmentada en la documentació antiga, així sembla confirmar-ho. Al lloc on surt l'aigua s'observen indicis de construccions.
Segons Lluís Solé i Sabarís, els orígens de la deu mineral es troben a la zona volcànica de la comarca de la Garrotxa, essent la prolongació de la falla que, procedent de Caldes de Malavella, arriba a les vetes lignítiques de Subirats, amb una important bifurcació al seu inici que passa per la Garriga, Caldes de Montbui i la Puda. Faura i Sants, però, teoritza sobre els orígens de la font adduint que deu correspondre "a les filtracions de les aigües per entre els avencs que existeixen en el massís cretàcic de les costes del Garraf, a la regió septentrional; i que aquestes aigües arriben a una profunditat corresponent a la falla meridional de la badia miocènica del Penedès, que tenen relació amb els estrats oligocènics. A això és degut que les aigües emanin termals, amb força excedent, passant per la zona de contacte entre les formacions terciàries i cretàciques; no intervenint-hi directament les pluges".
Altres autors si vinculen l'aparició de la font amb anys de pluges abundants. Segons Ramon Bosch, la Font Santa és una font termal i intermitent que sols brolla els anys d'abundoses pluges. El mateix autor comenta escriu tenir notícies que, quan brolla, les seves aigües surten a la superfície i ho fan a la temperatura de 31 º C. Igualment, apunta que hi ha informació que l'any 1811, tot sobtadament, deixà de brollar.
Les característiques de la Font Santa, les quals contenen sulfat, carbonat calç i una petita quantitat de sofre, les fan especialment adients per a guarir malalties de la pell. Això motivà que l'any 1833 l'Acadèmia de Medicina i Cirugia de Barcelona s'interessés per les aigües perdudes amb resultats satisfactoris donat que les trobaren per tres vegades consecutives, però, per fi, desaparegueren definitivament. Segons Ramon Bosch el gener de l'any 1898 plogué abundosa i continuadament. La Font Santa no brollava solament en un raig, sinó que treia l'aigua per diversos llocs, ocupant una llargada de vint-i-cinc a trenta metres. Tot era un sortidor d'aigua calenta dintre de la torrentera de la Font Santa. L'aigua sortia entremig de la grava dipositada per les aigües del torrent, mentre que per altres llocs ho feia a glopades, tot obrint-se pas entre llot, sorres i pals que deixaren les aigües torrencials. L'aigua era pura i cristal·lina, inodora i sense regust.
La humitat existent en el lloc fa que hi hagi una espessa vegetació, composta principalment d'esbarzers, arítjol, canyes, joncs i d'altres, que fan gairebé impossible d'arribar fins al lloc de l'estroncada Font Santa. Els pins que es troben en el paratge de la Font són ferms, frondosos i gemats, evidenciant la humitat existent que els fa diferents dels seus congèneres del Pujol d'en Figueres.