Jaciment de Sant Quirze de Muntanyola

Muntanyola

La intervenció arqueològica fou realitzada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona a mans de Maria Clua Mercadal, l'any 1989. Va permetre documentar que l'església de Sant Quirze i Santa Julita havia tingut 4 fases arquitectòniques ben diferenciades: un primer nivell preromànic, amb la capçalera trapezoïdal i algunes restes de la nau datat del segle X; un segon nivell romànic, amb capçalera rodona i restes de la nau que han servit de fonamentació de les etapes posteriors i amb una sèrie de caràcters típics del moment com les sitges; una altra fase a comença al s. XVI, moment en què es fan tot tipus de remodelacions i s'obren les capelles al nord; i una darrera fase d'estil barroc, que correspon al moment del més gran esplendor artístic de l'església. Respecte a l'església preromànica, a sota del presbiteri, es va descobrir una sèrie de murs solidaris, els quals formaven la planta de la primitiva capçalera trapezoïdal; eren fets de reble lligat amb morter de calç i es recolzaven sobre el terreny verge. La planta de la nau única també es va definir. Les parets de migdia i tramuntana, encara que molt arrasades, conservaven el traçat; eren bastides com les del presbiteri. Del tancament occidental no s'han conservat restes tangibles, però es va poder fixar la situació. També es conserven les restes, en planta i alçat, d'una torre de base circular, que estava situada a migjorn de l'edifici preromànic. L'església romànica era de dimensions més grans, tenia una capçalera semicircular de pedra lligada amb morter. Les parets de tramuntana i migjorn i el mur de tancament, a ponent, eren de la mateixa mena que la capçalera, amb una amplada mitja d'un metre. La porta d'accés estava situada a la façana sud. Al llarg de la segona fase es van obrir cinc sitges, les quals es van excavar totalment. A l'exterior del temple hi havia la necròpolis, de la qual resta el testimoni d'un mur de carreus regulars adossat a la paret de tramuntana. També s'han trobat una sèrie d'enterraments de cista coberts per lloses, al sector de tramuntana. El primer esment de la sagrera és del 1177; la següent referència és del 1643, concretament d'un tros que es trobava davant la porta de l'església. El recinte estava clos amb una tanca força precària com ressenya la visita pastoral de 1671, on es mana prendre mesures perquè el bestiar no entri a l'interior del cementiri. El 1676 es va decidir fer una nova paret al cementiri que anés des del cantó de la sagristia fins a l'altra paret del recinte, per alliberar un tros de la primitiva sagrera, i deixar-lo per a usos profans. Al 1684 es va ordenar de nou arreglar la paret del cementiri i col·locar un reixat a les entrades. Al 1786 la paret del fossar va ser rebaixada per tal d'evitar les humitats que produïa a l'església, i per aquest mateix problema al 1816 es va rebaixar tot el nivell de la sagrera. Al 1871, una circular del Bisbat comunicava al Rector de Muntanyola que arran d'una Real Ordre del 16 juliol de 1871, era possible que el municipi demandés al Rector habilitar una part del cementiri per a difunts no catòlics. Es recomanava que el rector convencés a l'ajuntament de la necessitat de comprar un terreny nou al costat del recinte sagrat, i en cas de no acceptar-ho que es delimités un espai dins el cementiri catòlic separat per una tanca i un accés propi. Al 1899 es van construir unes rengleres de nínxols a la part oriental del cementiri. Al 1915 la Cúria Eclesiàstica de Vic va donar permís per suprimir la part del cementiri que anava des de l'entrada de l'església a la casa rectoral, i del tros comprès entre la mateixa entrada i el camí públic. En la darrera intervenció duta a terme per la Diputació de Barcelona, es va adequar aquest espai, allunyant el camí de l'església, recuperant la cota original del terreny en aquesta zona, que es va delimitar prolongant el mur del mateix cementiri. A més, va permetre crear una rampa suau fins a l'entrada del cementiri (1991).