Els forns de pega estan documentats a Catalunya des del segle X.
Els forns localitzats fins ara al Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac són minsos: forn de pega del Marquet de les Roques (Vall d’Horta), forn de pega del Dalmau (Vall de Mur), forn de pega del Sot de l’Infern (Mura), forn de pega del mas Vila (Talamanca), i forns de pega de Cavall Bernat (del qual no se’n té cap més altra informació que el seu nom).
Els forns de pega permetien l’obtenció de pega i quitrà, fins que al segle XX aparegueren els derivats del petroli. Els pegaires, que eren gent especialitzada, que construïen l’estructura allí on les condicions eren òptimes. Omplien el pou amb teies de ginebre, càdec i pi. Encenien el forn fins a obtenir la combustió necessària que permetria, en certa mesura com en els forns de ginebre, que la teia deixés anar la resina. Aquesta regalimava cap a un canaló (en aquest cas de ceràmica) que a través d’una obertura practicada a la base, s’escolava cap a la segona estructura, l’olla on el pegaire sotmetia la resina obtinguda a un segon procés de combustió per així eliminar els elements volàtils que pogués contenir. El resultat final era una pega espessa que s’anava dipositant en una pastera. Un cop refredada, la pega s’havia convertit en una massa sòlida que quedaria llesta per la seva venda.
Els pegaires, la tallaven a trossos i la venien sobretot als fabricants de vaixells, botes de vi, tan de fusta com de pell, als sabaters i als veterinaris i pagesos per tenir cura del bestiar (peülles, trencadura d’ossos...) . La seva demanda va arribar a ser tal en el cas de la construcció de vaixells de marina de guerra, que es preconitzà la utilització de les soques dels arbres.
L’ofici de pegaire (que passava de pares a fills) sembla estar documentat principalment al Pirineu des d’on es desplaçarien pel territori català.
