Segons Josep-Vicenç Mestre: "L'11 de novembre de 1923, l'Ajuntament d'Òdena, presidit pel seu alcalde, Joan Claret Cañellas, va realitzar un préstec de 16.000 pta per portar l'aigua corrent a la localitat, des del lloc conegut com "els Horts" a peu de la riera d'Òdena. El projecte s'encarregà a l'arquitecte Josep Pausas i de la instal·lació de les bombes, motors i canonades s'ocupà l'electricista igualadí Joan Guitart amb un cost de 5.450 pta.
El dipòsit de l'aigua estava previst situar-lo al costat de la torre, al "bassot" que servia per abeurar els animals i que fins fa pocs anys encara es conservava, fet que hagués malmès totalment la imatge de l'entorn de la torre del castell. Afortunadament Jaume Vich, conegut com l'Agustinet, va cedir els terrenys que posseïa a peu de la torre per construir el dipòsit, a partir del qual es va distribuir l'aigua per les fonts públiques. Un cop construït el dipòsit el mateix any, Òdena va disposar de la primera font pública, construïda prop del citat dipòsit, al carrer de la Torre, on una majòlica ens recorda la data.
El setembre de 1926 s'iniciaren les obres de les altres fonts públiques, primer la del carrer Rosari amb la barana de contenció de terres del carrer del Balços i després, la font situada prop de l'actual parada de l'autobús. Els odenencs ja podien anar a buscar aigua a les fonts públiques, aigua per beure, per rentar la roba, aigua per rentar-se, sense haver de recórrer als pous o cisternes que hom tenia a casa seva.
Aquell llarg trajecte que les dones feien per anar a buscar aigua fins la font que hi havia sota la torre, tot baixant cap a la riera, o fins la mateixa riera per anar a rentar la roba, carregades amb càntirs al cap i sota el braç, amb l'ajut esporàdic d'algun burret o alguna mula, poc a poc va ser només un record, una trista i dura història d'altres temps. Havia arribat una certa modernitat i els odenencs ara feien cua darrera les fonts per omplir els cubells; els més menuts mentre guardaven el torn, jugaven amunt i avall, sota l'ombra de les moreres del carrer Nou com també s'anomena al carrer del Rosari, mentre els grans prenien la fresca i feien petar la xerrada; i en arribar el torn, amb un pitxer omplien els utensilis (cossis, galledes, càntirs...) que després, plens d'aigua, calia transportar-los a casa. L'aigua era un bé escàs i per això era un bé molt preuat i que mai es malgastava.
Però l'arribada de l'aigua corrent a les cases, que avui en dia és un fet habitual, encara va tardar algunes dècades !".
