Les pràctiques agrícoles al municipi de Muntanyola es concentren a les zones més planeres del municipi, espais de conreu que es dediquen bàsicament als productes de secà, i en aquest cas emprant el sistema de feixes. Aquest tipus d'explotació respon a una manca de terreny fèrtil i a una economia autàrquica i d'abast particular. En el municipi també es documenten illes, o espais de conreu, situats prop dels cursos dels rius o torrents i que es regien per les inundacions periòdiques, sobretot a la zona de la riera de Muntanyola. El conreu més documentat des de l'Edat Mitjana fins a finals del XIX, és el de conreu de la vinya i l'olivera. La fabricació i producció massiva d'oli i vi es pot emmarcar dins del creixement econòmic i augment demogràfic dels segles XVIII i XIX, evidenciat en tot el territori català. Aquest creixement ja arrencava del segle XVI, quan després dels greus danys causats per la pesta i la guerra contra Joan II s'inicià una progressiva recuperació. Una data important fou la de 1599, quan un privilegi reial autoritzà l'exportació de vi de collita pròpia. Aquesta cessió va marcar l'inici d'un important impuls econòmic que va girar entorn del conreu de la vinya i de l'obertura de nous mercats per aquests productes. L'augment de la viticultura farà que es redueixin les terres destinades al conreu de cereals, i que es cultivin espais fins aleshores considerats erms, canviant de forma significativa el model d'explotació tradicional. Així doncs, el segle XVIII és considerat com el segle del gran impuls comercial, i sobretot la primera meitat destacà per l'esplendor agrari, i el ja anomenat increment demogràfic. Però al segle XIX la crisi ocasionada per la fil·loxera i la consolidació de la industrialització farà que molts d'aquests conreus es deixin de cultivar i s'abandonin de forma definitiva. La vinya apareix, doncs, lligada a les terres marginals i menys productives i als petits propietaris, en un marc fonamentalment familiar.
