Església parroquial de Sant Julià de Coaner

Sant Mateu de Bages

El lloc de Coaner és documentat des de l'any 960 en la forma llatina de Quovece Negro, que va ser interpretat pel lingüísta Joan Corominas com a mata negre o boscúria fosca. L'església apareix citada l'any 1024, quan fou consagrada pel bisbe Ermengol d'Urgell. En l'acta de consagració l'església parroquial es dedicà a la Mare de Déu, però aquesta advocació crea dubtes, ja que molt a prop s'aixeca el santuari de Coaner dedicat a Santa Maria. A més, el 1292 hi ha documentada una església dedicada a Sant Julià de Coaner i una altra, el 1298 a Santa Maria de Coaner. El 1689 Sant Julià era l'advocació de la parròquia. Fins ara es creia que en un principi l'església tenia l'advocació de Maria com a principal i que fou desplaçada posteriorment per la de Sant Julià, que quedà com a definitiva quan el 1654 es construí la nova església i santuari dedicat exclusivament a Santa Maria (BENET et al., 1984: 465). D'altra banda, l'historiador Albert FÀBREGA (2005: 6) considera que el culte a Santa Maria devia existir a Coaner almenys des del segle XIII (moment en què és datada la imatge romànica de la Verge) i sosté la hipòtesi que des dels inicis l'església parroquial tenia l'advocació de Sant Julià, que en algun moment anterior a 1557 es va construir una capella a l'exterior destinada al culte a Santa Maria. Fàbrega aporta dos documents que demostren que abans de la construcció de l'actual Santuari de Santa Maria a Coaner hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu. No es pot assegurar que estigués situada al mateix indret on avui hi ha el santuari, tot i que és molt possible que fos així. Sigui com sigui, el 27 de setembre de 1648 es va construir l'actual santuari dedicat a Santa Maria. Més tard, l'any 1716, es construí el retaule que encara avui es conserva en aquest santuari, encarregat a Segimon Pujol, de Gurb.
El rectorologi d'aquesta parròquia és conegut des de l'any 1298 i apareix publicat en el llibre de Ramon Viladés. L'església de Sant Julià va sofrir unes reformes, probablement vers el 1573, segons apareix en una inscripció, que van consistir en el canvi de portal per un d'adovellat. L'11 de maig de 1698 es va fundar una confraria dedicada al Roser. L'església fou parròquia del terme fins que, a resultes del despoblament del territori, ha quedat agregada a la parròquia de la Colònia Valls, ja al segle XX. Cal dir que la parròquia pertanyia inicialment al bisbat d'Urgell i el 1624 s'incorporà al de Solsona (que s'havia creat uns anys abans). A la dècada de 1960 l'església va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Aleshores es van tancar algunes obertures que havien estat fetes modernament. L'erudit decimonònic Josep M. Mas i Casas sostenia que l'església al peu del castell era una mesquita. Aquesta afirmació, però no té cap credibilitat, ja que aquest historiador és conegut per la tergiversació i invenció de diverses fonts documentals.