Església de Sant Julià de Cerdanyola

Sant Julià de Cerdanyola

L'església de Sant Julià de Cerdanyola, era una de les moltes possessions del veí Monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà. Els primers documents que esmenten Cerdanyola és l'acta de consagració de la catedral de La Seu d'Urgell del 839; més tard es cita a la dotació del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, el 983, quan es diu que es donaren 10 masos de Cerdanyola. Al segle XI, en un document de censos que cobrava el bisbe d'Urgell, consta que l'església era servida per un monjo de Sant Llorenç. El 1105 el bisbe Ot d'Urgell va consagrar l'església, determinant que hi hagués un cementiri al voltant, a més d'establir els censos de blat, forment, ordi, a més de 18 canades de vi (Baraut, 1978: 178). El 1312, en un document de la visita al deganat de Berga, encara la trobem com a parròquia depenent de Sant Llorenç prop Bagà. L'any 1316 el rector Arnau Sacalm va arrendar, al clergue de Bagà Pere Companyó i a Berenguer Ferrer de Guardiola, tots els drets de la parròquia durant dos anys; a canvi aquests havien de servir l'església, residir en el lloc i encarregar-se de totes les obligacions del rector, entre altres. Durant l'edat mitjana la baronia de Guardiola que incloïa el lloc de Cerdanyola, va ser motiu de disputa entre els barons de Pinós i l'abat de Sant Llorenç que administrava la baronia, i el poble patí diverses destruccions, entre les que destaca la de 1328, quan es va destruir l'església, assetjada i cremada. El baró de Pinós va haver d'indemnitzar al rector amb mil sous pels danys causats, així com es va jutjar i castigar als causants. El 1365 l'abat de Sant Llorenç, Jaume Ça Prous, va vendre al baró de Pinós la meitat del castell de Guardiola i el lloc de les Llenes (Saldes) exceptuant les delmes i primícies de la parròquia de Cerdanyola. El 1593, quan es va crear el bisbat de Solsona, Cerdanyola va passar a formar part d'aquesta demarcació, tot i que seguia depenent del Monestir de Sant Llorenç i l'abat era el que nomenava capellans, no el bisbe. El 1614 l'església encara constava com a parròquia, però el 1625 ja era sufragània de Sant Llorenç. A partir de 1722 el domini sobre el poble passà de Sant Llorenç als hospitalers, ja que en els seus censos hi consten 12 masos durant algun temps: Torner, Obradors, Vilà, Sobirana, Casanova, La Sala, El Vilar, Cortielles, la Cortada, Vidal, La Pomera, El Soler. El 1747 passa a ser administrat de nou per la comunitat benedictina de Lleida, com consta al seu capbreu. A finals del XVIII la jurisdicció passa al prior de Sant Pau del Camp de Barcelona, ja que el monestir de Sant Llorenç s'havia unit a aquest. El 1775 el batlle de Cerdanyola exigí al monestir de Sant Llorenç un sacerdot per a Sant Julià que hi residís sempre i que tingués cura de les seves ànimes; en aquest moment l'església era sufragània del monestir. Tenia una pila baptismal que utilitzava aigua beneïda que es portava de Sant Llorenç. En aquesta època calia ampliar l'església i es van reunir 400 lliures per fer les obres, però no es van començar ja que es va iniciar la guerra del Francès; els diners es van prestar pel rescat de regidors i gent del poble que sembla que no els van retornar a l'església. El 1897 l'església de Sant Julià de Cerdanyola tornà a ser parròquia per decisió del bisbe Riu de Solsona i passà a formar part de l'arxiprestat de La Pobla de Lillet. L'any 1918, la Junta de Capmasers i Magallers va destinar 23.200 pessetes per fer reformes a l'església, a la casa rectoral i al cementiri. Durant la Guerra Civil es perderen els altars i les imatges, destrucció atribuïda al comitè de Sallent, concretament el retaule major d'època barroca i dos retaules laterals (Viladès, 2019). El 1952 gràcies a la Junta de Capmasers i Magallers es va arreglar l'església, el campanar i l'altar major. Les modificacions efectuades entre els segles XVIII i XIX li han donat l'aspecte barroc i neoclàssic actual.