Casa Vella de l'Obac
Vacarisses
Ubicació
Coordenades:
Classificació
BCIL número registre 3943-I Acord Ple Ajuntament.
Descripció
Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament força inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac.
El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta.
Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva íntegrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es fa mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dona directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest, el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix.
Recentment s'han portat a terme dues campanyes arqueològiques a l'Obac Vell, dirigides per en Xavier Font Segura i amb el amb el suport de CIPO. La primera campanya, es va fer durant el 2022, i va permetre conèixer més dades sobre la fase constructiva inicial i l'evolució d'aquest mas. Al sector oriental del conjunt, es va poder localitzar un paviment de cairons i la solera d'una possible llar de foc, es creu que aquest espai es podria haver construït durant el segle XVIII i que hauria estat en ús fins a inicis del segle XIX. Així mateix, es va localitzar el tram sud del celler, situat a la zona inferior del conjunt i se'n van poder documentar les escales d’accés al celler principal i a la boixa. Durant els mesos de novembre i desembre del 2023 es va realitzar una segona campanya arqueològica durant la qual es va treballar a la zona del celler i s'hi va poder determinar la presència de restes de cendra i carbó que permeten concloure que la casa va patir un incendi. Es creu que el celler es podria haver construït a finals del segle XVI i que hauria estat cobert per volta de canó o rebaixada. Aquest celler principal estaria connectat amb dos cellers més petits, un amb murs d'opus spicatum (que hauria tingut anteriorment altres usos d'habitatge o magatzem) i un altre, situat al nord, i que resta pendent d'excavar.
Té un plafó interpretatiu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats.
Història
Aquest antic mas dona nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat.
Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb opus spicatum així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període.
Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella.
Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas es converteix en una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga.
Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova.
Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. Entre 2022 i 2024 s'han portat a terme dues campanyes arqueològiques a l'Obac Vell, dirigides per en Xavier Font Segura i amb el amb el suport de CIPO, que s'han emmarcat en l'estudi del poblament durant el període medieval a la zona del Parc Natural i que han permès ampliar el coneixement que es té d'aquest conjunt.
Bibliografia
AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques. SART-FEC, Universitat de Vic. Fitxa núm. 27.
BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). "Mas de l'Obac Vell". Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277.
FAURA, Josep M. (1974). "Cronologia de les construccions de l'Ubach", Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener).
FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona.
FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343.
FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89.
FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124.
VALLS i PUEYO, Joan (1997). "Lo bosch de la questió". Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer).
