Can Porràfols/Castell d'Avinyó

Avinyonet del Penedès

Es creu que era a l'indret del mas Can Porràfols on hi havia basaments i restes d'antics murs (es deia que d'entre els murs derruïts podien destriar-se tres parets formades per grans carreus molt ben escairats), avui pràcticament desapareguts degut a un gran moviment de terres realitzat recentment. Les referències al lloc, el castell i l'església de Sant Pere d'Avinyó es remunten al segle X, en coincidència amb el procés de conquesta d'aquestes terres per part del Comtat de Barcelona. El castell termenat va estat documentat el 990, encara que hi ha constància des de l'any 973. Al segle X estava encomanat a Màger, fill de Sendred, en nom del comte, de manera que aquell era l'aprisionador del castell (LLORACH SANTÍS, 1992a), (MARGARIT, 1983a) . Això es confirma qual el bisbe Vives de Barcelona va anar a consagrar l'església de Sant Pere, aixecada al castell d'Avinyó, entre els anys 973 i 995. En la butlla adreçada pel papa Silvestre II al monestir de Sant Cugat l'any 1002 consta que l'esmentat cenobi posseïa un alou a Avinyó que fou de Màger. El castell degué passar per força vicissituds al començament del segle XII. Segurament la fortalesa fou enderrocada en la ràtzia dels amoràvits del 1108. Per aquesta raó, Ramon Berenguer IV el 1156 donà a Berenguer d'Avinyó el puig anomenat Avinyó perquè hi edifiqués cases i un castell. Alguns anys més tard, el 1194, Alfons el Cast, des de Narbona, concedia a Guillem de la granada el seu castell d'Avinyó, juntament amb la vila i la parròquia. El terme passà tot seguit al monestir de Poblet per deixa testamentària del mateix Guillem de granada l'any 1198, excepte els delmes, que foren llegats al Temple. El 1227 l'abat de Poblet va vendre el castell al bisbe de Barcelona i aquest, en el seu testament del 1241, el cedia la Pia Almoina de Barcelona (LLORACH SANTÍS, 1992a). Tot i que durant el segle XIV encara hi tenien drets l'Almoina de Barcelona i la família Avinyó, al segle XVII el terme era de patrimoni reial i ho continuà essent fins al segle XIX. Se sap que el 1381 va ser comprat per Ramon Alemany i Cervelló, senyor de Sant Martí i Subirats, qui va manar fer obres al monestir dels Gorgs, com la col·locació de la clau de la volta de creueria d'un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià i la coberta que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de llevant. L'any 1568 es titulava l'Ajuntament d'Avinyonet "Terme i Castell de Vinyonet" (SADURNÍ ET AL., 2000). Sembla que apareix a la documentació fins al segle XVIII, moment en que potser estigués enrunat i es construís una masia (1707 és la data que es conserva en un carreu probablement provinent de la porta d'accés a la casa, que avui es conserva en una casa particular de Les Gunyoles). La substitució del topònim Avinyó pel d'Avinyonet es va produir durant la llarga i intensa crisi baix-medieval catalana. En concret, mentre que en el Fogatge de 1376 encara es parla del castell d'Avinyó i de la parròquia de Sant Pere d'Avinyó, en el de 1553 el terme Avinyonet ha substituït completament el d'Avinyó. És possible que aquesta substitució del topònim Avinyó pel seu diminutiu estigui parcialment associada a la intensa pèrdua de població que es va produir durant la citada crisi baix-medieval. En concret, entre 1376 i 1553, el poble va passar de 76 cases a tenir-ne només 52 (JUNQUERAS, MARTÍ: 2001). Per informació oral se sap que era relativament habitual que es produïssin petits incendis provocats per la xemeneia de la masia. Quant això passava les campanes de Sant Pere d'Avinyó tocaven a foc i la gent acudia a ajudar a apagar-lo. Els amos, a tots els que hi havien ajudat, els donaven una coca a cal Forner. Hi havia una dita que deia que a can Porràfols hi havia una bota de vi per cada dia de l'any, mostrant la gran riquesa de la masia.