La primera referència documental directa de la masia la trobem en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. Posteriorment, segons una relació de les cases que existien a Dosrius consultada a finals del segle XIX pel rector Gaietà Viaplana, l'any 1897 consta el nom "Ranco" dins del veïnat de Canyamars. Segons les fonts orals, la masia de cal Ranco, juntament amb la masia de can Pau de la Rosa, havia format part de les propietats de la masia de can Rius, situada al mateix veïnat, durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX. Des de finals dels anys 50 o principis dels 60 fins a l'any 1973, les tres finques passaren a ser propietat del Bisbat de Barcelona. Aquest any el Bisbat es va vendre les masies de can Rius i can Pau de la Rosa i en va segregar una finca d'una hectàrea que incloïa la masia de cal Ranco. Aquesta fou donada a la persona que havia estat cuidant d'aquestes propietats durant el temps que varen pertànyer del Bisbat. Pel que sembla, a la masia hi van haver masovers fins l'any 1973. En aquest moment va haver de ser reformada i rehabilitada de manera integral, tot i que respectant la seva tipologia arquitectònica. Amb el pas del temps es van anar fent altres intervencions a la finca com la construcció d'un garatge (1993) i d'una bassa per regar que fou reconvertida en piscina (2002). En l'actualitat, la masia està destinada a habitatge de segona residència.
