L’església de Sant Cugat de Salou ja existia al segle X. Era una possessió del monestir de Ripoll i ho va continuar sent en els segles posteriors. Era parròquia i, segons Josep M. Badia, constituïa una senyoria o demarcació independent del castell de Castelladral. Malgrat les possibles rivalitats inicials amb l’església veïna de Santa Maria de les Esglésies, que en un principi depenia del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, el cert és que el 1580 les Esglésies ja consta com a annexa de Sant Cugat i formant part de la mateixa parròquia. L’any 1774 el bisbe de Solsona va firmar una concòrdia amb l’abat del monestir de Ripoll, per la qual li cedia tota la jurisdicció sobre Sant Cugat. El 1835, amb la desamortització dels béns de l’Església, va passar a ser administrada pel bisbat de Vic, i el 1874 es va agregar definitivament al de Solsona.
La parròquia de Sant Cugat era poblada sobretot per masos dispersos. En un llevador de censos del monestir de Serrateix de 1370 hi consten, entre altres, alguns masos de la parròquia de Sant Cugat, com són l’Alzina (“Sotsina”-1312) i la masia de l’Espinalt (“Llorens” 1362). En el cadastre de 1746 a la parròquia hi consten vuit propietaris de masos. Els més destacats eren les Esglésies, Sallés i el Soler. A més, al voltant de l’església de Sant Cugat s’hi concentraven dues o tres cases que constituïen un petit nucli, el qual sabem que ja existia al segle XVIII. Són can Salou, de la qual coneixem referències de principis del segle XVIII, la Rectoria, que conserva una llinda del 1714, i cal Gemilà, també documentada en aquesta època (BADIA, 1988: 164). Cal dir que la parròquia posseïa cal Mas i cal Gemilà, que era una casa sense terres.
Pel que fa a cal Gemilà més en concret, poca cosa hi podem afegir. Sabem que va estar habitada per masovers fins els volts de 2005 i posteriorment va quedar desocupada. Sembla que el bisbat té intenció de rehabilitar-la.
