Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.
