Ca n’Alzina
Rubió
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Ca n’Alzina és una edificació d’època contemporània construïda a partir d’una edificació més antiga a principis del segle XX i modificada a l’últim terç del segle XX. El cos primigeni és una construcció de planta rectangular amb la coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migjorn. La façana principal reflecteix l’estructura de planta baixa i pis. Al frontis s’hi obren tres finestres i el portal d’accés, d’accés d’arc de mig punt adovellat. A la dovella central hi consta inscrit l’any 1974 J.C.J fruit de les últimes grans reformes que s’hi van efectuar. No obstant, a peu de la porta hi ha l’antiga dovella clau del portal amb la inscripció F.C 1918. De l’interior en destaca l’entrada, que conserva l’antic enllosat de pedra i l’escala d’accés al primer pis també de lloses de pedra. Adossat a aquest cos, hi ha diversos cossos annexos construïts posteriorment tot i que segueixen les mateixes característiques constructives. Es tracta de cossos realitzats a diversos alçades amb la coberta a una vessant amb pendent a migjorn. La planta baixa d’aquestes zones són espais oberts dividits per grans arcs de mig punt i un d’ells amb la coberta amb voltes de canó. El parament dels murs és de pedra amb filades irregulars amb les cantonades de pedra ben escairada i col·locada a mode de cadena cantonera. A l’interior es conserva un antic cup de vi i a l’exterior la premsa de vi. Davant la casa hi ha una zona enjardinada i una edificació de planta rectangular construïda a finals segle XX - principis segle XXI fruit de l’activitat econòmica que s’hi desenvolupa.
Història
En el llistat de lluminàries de 1628 apareix Jaume Calvet de la Alzina i en la recaptació posterior s’anomena la casa com La Alzina. En el llibre de llevadors de rendes de l’any 1869 apareix el Mas Alzina al Tató també anomenat mas Solanes de la Alsina. En aquest moment era propietat de Joan Alzina i després del seu fill Bartomeu Alzina. A inicis del segle XX la propietat va passar a mans de la família Carner, que va dur a terme les grans reformes de l’edificació.