Barraca 5 de Les Llobatones
Rellinars

    Vallès Occidental
    Les Llobatones
    353

    Coordenades:

    41.64548
    1.9014
    408513
    4610998
    Número de fitxa
    08179 - 350
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Popular
    Modern
    Segle
    XVIII-XX
    Estat de conservació
    Bo
    Té una mata (Lentiscus pistacia) al davant mateix de la porta a la qual s'hi accedia per uns graons situats arran de marge que s'han després amb les arrels.
    Protecció
    Legal
    Decret 27/2011 del Consell Comarcal del vallès Occidental
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08178A009000090000OO
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló i Laura Bosch

    Barraca de pedra seca situada per sobre el marge, a mà dreta del camí de Les Llobatones, un cop passat un revolt ben tancat que coincideix amb la capçalera on s'origina el torrent de Les Llobatones. L'accés es fa pel dret directament fins arribar al cap de feixa.
    Es tracta d'una construcció del tipus aèria adossada, de planta quadrangular que mesura 2 metres de costat (mides preses a l'interior) i 2,75 a l'exterior. La pedra emprada és calcària, com tota aquesta zona del municipi, fàcil de treballar i normalment ben carejada. La porta, lleugerament desplaçada cap a la dreta de la façana principal està orientada al sud; la seva alçada és d'1,10 m mentre que l'amplada fa 0,50 m. Els muntants estan una mica inclinats amb dues llindes planes. El gruix de murs és de 0,55 m. La coberta és de volta per aproximació de filades, perfectament realitzada, amb caramull quadrangular. L'alçada màxima interior és de 2,15 m. A l'exterior conserva una minsa capa de la terra de recobriment tot i la brolla de romaní i les branques d'una alzina que creix al darrera està començant a fer pressió sobre la corona de tramuntana i la coberta. Ha perdut una bona part de les lloses del voladís, que arran de porta mesura 1,70 m d'alçada. No té ni espitlleres ni cap tinell.
    Sembla que en aquesta zona, els constructors de les barraques de pedra eren els mateixos i dominaven perfectament la tècnica de la pedra seca, ja que tenen moltes similituds i estan molt ben realitzades.
    La barraca està en terres de la masia de Les Llobatones, que juntament amb cal Cotis era una masoveria del mas de Les Ferreres.

    Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Ha estat localitzada i documentada per primer cop durant la realització del treball de camp pel Mapa de Patrimoni Cultural del municipi.

    La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.
    Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
    La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.

    PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.
    RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.
    RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
    SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
    SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
    SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
    SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.