Barraca 4 del Gibert
Rellinars

    Vallès Occidental
    El Gibert de dalt
    Emplaçament
    Entre el Torrent del Vetllador i el Torrent de la Font d'en Sala
    399

    Coordenades:

    41.64421
    1.92425
    410414
    4610833
    Número de fitxa
    08179 - 277
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Popular
    Contemporani
    Modern
    Segle
    XVIII-XX
    Estat de conservació
    Dolent
    Volta enfonsada a l'interior. Davant del doble cocó hi creix un arbust que acabarà malmetent la resta de la construcció.
    Protecció
    Inexistent
    Decret 27/2011 del Consell Comarcal del vallès Occidental
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08178A011000110000OI
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló i Laura Bosch

    Barraca de pedra seca situada al vessant esquerre del torrent de la Font del Sala, al capdamunt dels boscos d'en Gibert. Un cop situats a Les Cases, cal agafar el camí que porta el mateix nom, fins arribar a una bifurcació a mà dreta, on hi ha una torre elèctrica. Continuar el camí fins arribar a una segona torre d'alta tensió. La barraca està situada per sota el cablejat mateix de la línia a un centenar de metres en direcció nord, nord-est.
    Es tracta de les restes d'una construcció aèria adossada al marge, construïda en el cap d'una feixa. Consisteix en una barraca de planta circular (2,20 m de diàmetre interior). Feta de pedra irregular desbastada en alguns Indrets per formar una perspectiva planera en la col·locació exterior de la pedra. A mà dreta de la porta d'entrada hi ha un pedrís marger.
    La porta d'accés, amb doble llinda, plana, està orientada a l'oest (1 m d'alçada per 0,60 m d'amplada màxima i mínima de 0,40 m). Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb enderroc a nivell del tancament. Ha perdut el voladís (que mesura des del terra 1,40 metres) característic que impedeix les filtracions d'aigua en cas de pluja i també el recobriment exterior característic de terra i pedruscall amb estrat herbaci que impermeabilitza l'interior de l'habitacle. A l'interior, a mà dreta hi ha un doble tinell o cocó. No té espitlleres.

    Aquesta barraca no consta en l'inventari de l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra de construccions de pedra seca. Però sí que està documentada en el plànol de barraques i elements de pedra seca del Claudi Perarnau.

    La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Rellinars aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en tines.
    Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície.
    La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de "barracaires" itinerants, els "sardans", o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.

    PLANS MAESTRA, Jaume (2009). Arquitectura tradicional rural en pedra seca a la comarca del Bages. Ajuntament de Bellpuig i Publicacions d l'Abadia de Montserrat.
    RECULL HISTÒRIC DE MURA (2017). Pedra seca, pedra viva. Patrimoni vitícola i desenvolupament econòmic. Ponències i comunicacions de la IX Trobada d'Estudis per a la preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans.
    RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres.
    SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). "Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)"; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43.
    SOLER i BONET, Josep M.(1987). "Barraques i tines, construccions per a la vinya"; dins Dovella, núm. 24. Manresa.
    SOLER i BONET, Josep M.(1988). "La tècnica de la pedra seca. La construcció popular"; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52.
    SOLER i BONET, Josep Maria (2000). "La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició"; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11.