Sopa dels Pobres / Carnestoltes

Sant Pere de Riudebitlles

La sopa dels pobres és una tradició molt antiga. Aquests àpats comunitaris tenen a veure, probablement, amb ritus de fertilitat i de vegades també van lligats als ritus del traspàs. A Sant Pere de Riudebitlles aquests ritus ja estan documentats als llibres d'enterraments dels anys 1611 al 1701 i des del 1700 fins al 1750; era costum entre les famílies benestants oferir pa, coca o panellets als assistents al final de l'enterrament o de la novena pel difunt (TORRENTS, 1993, inèdit: 50-51). De tota manera, el primer document escrit que coneixem que parla específicament de la sopa dels pobres, tracta d'un acord de l'Ajuntament del 27 de febrer de 1870, en el que es parla de la Comissió de Calderes per la sopa que es dóna tots els anys per Carnaval. La tradició oral recollida ens parla de que antigament les senyores de Sant Pere feien una sopa per als pobres de solemnitat que acudien de tota la contrada i més enllà; la feien en determinades cases pudents, i la servien les senyores vestides amb les seves millors gales. Solien posar-se vestits de color negre protegides amb magnífics davantals amb puntes. Més endavant, cada barri feia una olla diferent: hi havia molta competència per veure qui la feia més bona. A més a més del menjar, es llogava una orquestra que anava a cercar les diferents olles tot fent una cercavila. Després d'anys de no celebrar-se, el 1984 es va recuperar dins les Festes de Carnaval. La sopa es fa de cara a la nit i es serveix a tothom a la plaça de l'Església. És un acte molt popular. Aquesta sopa es fa el dimecres de Carnaval. Una altra manifestació festiva era la crema a la plaça de l'església del Carnaval (es conserva un ganxo llarg de ferro a la cantonada esquerra de la portalada d'accés al temple). Abans el Carnestoltes, que era vestit en algunes cases, era traslladat a llom d'un ruc fins a la plaça. Molts anys l'han vestit les dones. Resulta molt eloqüent la transcripció d'un document del 1869, en el que el rector d'aleshores, Joan Ollé, descriu els fets ocorreguts (es pot llegir a l'apartat d'observacions). Una altra dada interessant és la de la recopilació publicada per Francesc Pujol i Joan Amades el 1936, en la que es recullen dues danses de caràcter carnavalesc que es ballaven, o es tenia encara constància de que s'havien dansat al poble de Sant Pere. Aquestes danses eren: 1, el "Ball de cançons", ball carnavalesc fet al so de cançons populars cantades. En general, per aquest ball eren preferides les cançons d'aire alegre i de lletra satírica. La dansa solia començar amb no molts concurrents i anava augmentant tal com s'acostava el Carnestoltes." Els balladors, formant llargues corrues, seguien els carrers de la població, visitant els d'un carrer als d'un altre, barrejant-se, entaulant competències en el cant, segons les simpaties o rivalitats. El dia de Carnestoltes es reunien tots a la plaça més gran del poble i armaven un gran ball general, sempre rodó i al so de cançons cantades" (PUJOL, AMADES, 1936: 120-121). 2, el "Dansot", aquest es feia al so de cançons populars. "Els balladors formaven rodona, tan gran com convingués, agafats de les mans; anaven voltant al ritme de les cançons i accionaven de tant en tant d'acord amb les accions indicades per la lletra que cantaven. Utilitzaven totes aquelles cançons de ritme escaient, però les més corrents eren "El frare blanc", "El rector de Cornellà", "Mestre Joan", i d'altres de caient grotesc i maliciós i de tonada viva i alegre (PUJOL, AMADES, 1936: 223-224). Cap d'aquestes danses es perpetuen a la memòria oral de la gent de Sant Pere de Riudebitlles, però no es estranya la seva existència. Joan Amades, segurament el seu compliador en aquest cas, era un bon coneixedor d'aquestes terres, doncs no s'han d'oblidar les llargues temporades que passava a la seva residència d'estiu al proper municipi de Sant Quintí de Mediona.