Sireni de Sant Cristòfol

Castellbell i el Vilar

Troballa casual al veïnat de Sant Cristòfol d'un fòssil. Es tracta d'un conjunt molt complert de restes òssies d'un sireni, que fou classificat com un holotipus, nou taxó, del gènere Prototherium rebent el nom de Prototherium montserratense (Pilleri et al. 1989). L'exemplar podia haver mesurat uns 2,5 metres de longitud i hauria viscut en un ambient de manglar al marge del fan-delta (ventall al·luvial que desemboca directament al mar) de la Calcina. La cartografia geològica de l'IGC atorga a la formació a on es troba el jaciment l'epígraf PEm, d'edat Bartonià (Eocè inferior): margues blaves fossilíferes amb limolites vermelles. La roca encaixant del sireni del MGSB està constituïda per gresos limolítics gris blavosos amb ciment calcari. Segons la memòria dels Drs. Via i Gibert aquest nivell es defineix de margues amb potència de 65 cm i cabussament moderat (15º) cap al NW. En el camp s'observa que la finca de l'excavació ha estat explanada i afloren margues i limolites gris blavoses, i en la seva vora nord aflora per damunt d'aquests materials un nivell de gresos calcaris ocres a grisos molt bioclàstics, amb abundant presència de fauna invertebrada marina (foraminífers, equinoderms, mol·luscs bivalves, gasteròpodes, coralls, etc), que té cabussament moderat cap al NW i una potència entre 50 cm i 1 m. La granulometria també es fina, però la gran quantitat de foraminífers i bioclastes enganya en aquest sentit. Aquest nivell conforma la superfície no remoguda del terreny veí. Es tracta de dos litologies que presenten diferències, i amb la informació disponible es difícil de saber si el nivell del sireni es una gradació lateral dels gresos bioclàstics ocres, o es tracta de seqüències deposicionals sobreposades. Actualment es coneixen dos gèneres representatius: el Dugong, adaptat al medi marí i localitzable a les costes de l'oceà Índic; i el Manatí, que pot viure tan al mar com als rius de l'Amèrica tropical o Àfrica.