Rodoreda

Santa Maria d'Oló

El mas és documentat l'any 957 (segons fitxa IPA), però no en tenim notícies més concretes fins el segle XIV. El 27 de novembre de 1362 "el cavaller Ramon de Peguera defineix per 2.500 sous a Sibil·la, muller de Pere de Montcada, el feu i la castlania d'Oló i el mas Rodoreda" (FERRER, 1991: 112). Per tant, cal entendre que Rodoreda estava vinculat d'alguna manera a les possessions del castlà d'Oló. Torna a sortir el 1389, quan l'abat de l'Estany dóna autorització per passar els béns del mas (FERRER, 1991: 112). S'entén doncs que també devia tenir vinculació amb el monestir de l'Estany. Tot plegat no ens acaba d'aclarir quin era l'estatus d'aquest mas, però es dedueix que era una possessió important vinculada als poders fàctics de la zona.
En un llistat dels veïns que es reuniren el 1394 per la redempció dels drets senyorials del terme hi consta Francesc de Rodoreda; cal suposar que era el cap de casa. En el fogatge de 1515 hi consta "la casa d'en Rodoreda", i en el de 1553, Pere Radoresa. Tal com ens informa la inscripció de la façana, l'any 1636 els propietaris encara portaven el cognom Rodoreda. En aquest moment la casa es devia allargar cap al sud, i la presència dels finestrals renaixentistes en aquesta façana donen a entendre que continuava sent un mas important. Les seves terres arribaven fins el mateix poble d'Oló. Com a hipòtesi podem sospitar que depenia del monestir de l'Estany, que des de 1592 estava regit per les anomenades Cinc Dignitats Reials; és a dir, cinc canonges de diferents diòcesis. Els escuts de Barcelona del finestral podrien fer al·lusió a la diòcesi de Barcelona. Al segle XVIII devien continuar les ampliacions, però en canvi no s'hi aprecien gaires reformes corresponents al XIX.
A inicis del segle XX el propietari era Joan Pont, un pubill que procedia de la casa de la Vall d'Avinyó i que fou assassinat molt a prop del mas, en el punt on ara s'aixeca una creu commemorativa (creu del Jan). Va ser el 31 de març de 1928, i l'instigador fou el seu propi fill. El motiu era que tenia por que deixés l'herència a la seva germana. El van matar quan es dirigia a peu pel camí cap a Oló amb la intenció d'anar al mercat del ram de Vic. Quan la Guàrdia Civil va investigar l'assassinat i descobrí que havia estat instigat pel seu propi fill va tancar el cas sense resoldre'l. Al cap d'un temps la família es va vendre el mas i va marxar a viure a Prats de Lluçanès.
Entorn de 1940 va comprar la masia Ramon Cunill Bastos, un advocat de Barcelona que també tenia un hotel a Premià de Mar. El seu sogre era l'arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafach. En aquest moment es va contractar una paleta i picapedrer, Cándido Bargallo, que va treballar durant força anys en les obres que ja hem esmentat: ala de llevant i galeria posterior. També va construir la capella, dedicada a la Santa Creu, que es va consagrar l'any 1951, quan les dues filles del masover hi van fer la primera comunió. Així mateix es va construir una creu de terme de pedra picada al camí d'entrada. Sembla que Ramon Cunill era devot d'aquesta advocació, i llavors encara es feia la benedicció del terme per la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig, quan es venia en processó per beneir la creu. La capella va quedar fora de culte entorn de 1970. Tot i això, no sembla que en aquest moment es fes cap canvi a la façana principal. Ramon Conill també va fer arranjar el camí de l'Estany, ja que va ser un dels primers a tenir cotxe.
Entorn de 1943 van entrar com a masovers la família Busoms. El primer fou Esteve Busoms Pons, amb la seva muller Felisa Bota Torrent. Van tenir dues filles, una de les quals, M. Dolors Busoms, es va quedar a la masia. Després de la mort de Ramon Cunill hi va haver certes desavinences entre propietaris i masovers, que no es van resoldre fins que el 1995 els Busoms es van decidir a comprar el mas. El 1999 van construir les diverses naus agropecuàries que hi ha a l'entorn. Actualment el fill de Dolors Busoms continua al front de l'explotació.