Rellotge de sol de Can Camproca
Caldes de Montbui

    Vallès Oriental
    Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39
    191

    Coordenades:

    41.6187
    2.16736
    430632
    4607777
    Número de fitxa
    08033-326
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Contemporani
    Segle
    XIX
    Estat de conservació
    Regular
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Ornamental
    Titularitat
    Privada
    Ref. cad.: 001600DG30G036
    Autoria de la fitxa
    Laura Bosch Martínez

    Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Està fet amb arrebossat de sorra i calç (una mica més fosc que la resta de la façana), sobresortint de 3 a 4 mil·límetres de la resta d'arrebossat. S'observen restes de policromia blanca i blau fosc, negre, a la part de dalt del rellotge, en forma de barret. Ja no es veuen les xifres però sí que encara té les línies horàries. El gnòmon de vareta és de ferro i es troba orientat a migdia.

    Segons el masover de la casa, Sr. Joaquim Vilà, el rellotge de sol és originari de la casa, però no s'ha restaurat mai.
    Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres.
    Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic.
    Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat.
    Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars.

    MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.